mirall a la Restauració

1885 Crítica de Valentí Almirall a la Restauració

 
Valentí Almirall, polític republicà i federalista, periodista sagaç, teoritzador sobre el catalanisme polític fustigà el règim de la Restauració en multitud d’articles i documents col·lectius que inspirà des del Diari Català (1879-1881) i fins al Butlletí del Centre Català (1882-1885) i de La Veu del Centre Català (1887-1888). En aquestes, i altres, publicacions sempre, amb prosa vigorosa i dinàmica, denunciava abusos i maldava per un sistema polític democràtic com els seus models d’Estats Units i Suïssa tan allunyats d’aquella Espanya corrupta on imperaven comportaments que constantment denunciava.

«Basta aquesta faç aparent als polítics per a conservar la seva autoritat i dominar lo país. Per a millor assegurar encara llur dominació, formen entre ells, fins entre els més allunyats en apariència, una espècie de societat de socorros mútuos. Tàcitament tots accepten un cert número de regles per a l’explotació del país, regles a les que cap d’ells falta mai. Tots estan d’acord en considerar a Madrid com al cap i ventre de la nació, i quan és qüestió de conservar aquesta preeminència, monàrquics i republicans, conservadors i radicals, canten en lo mateix to; no es sent una sola nota discordant. Aixís, per exemple, quan la comissió catalana anà a presentar a D. Alfons la Memòria regionalista, tots los partits actius s’encarnissaren contra l’obra i sos autors. Per tots ells, la comèdia vergonyosa que ha dut a la nació a dos dits de sa perdició és parlamentarisme pur, i ¡ai del que gosés dir altra cosa! Si algú s’atrevís a combatre aquest que anomenen parlamentarisme, o solament criticar-lo, un tolle general s’aixecaria dels rengles dels polítics de tots los colors, i aquest desgraciar, acusat unànimement de voler tornar-nos a l’absolutisme, seria aviat aixafat sota el pes d’aquesta passió pública i nacional de què parlàvem més amunt, tan hàbilment explotada pels partits i bandos madrilenys. Per tots ells, tot lo que és contrari als interessos generals del país productor , deu ésser cuidadosament respectat per tota mena de govern que succeeixi al que ha estat autor de la disposició, baix lo pretext de que els grans principis de política i de dignitat nacionals no exigeixen altra cosa. Aixís, darrerament hem vist caure al senyor Sagasta baix lo pes de la impopularitat hàbilment explotada pel senyor Cánovas i sos amics, que combateren amb ardor lo tractat de comerç amb la França i les tarifes de la contribució industrial, i que, arribats al poder, continuaren lo mateix sistema agravant-lo.

En quant al tractat de comerç amb la Inglaterra, ruïnós per al país, no ha dependit del senyor Cánovas que no s’hagi executat, sinó de la confiança que té la Gran Bretanya d’obtenir condicions més favorables. Tots aquestos partits saben molt bé que la força de cada un d’ells és més aparent que real; perquè no n’hi ha cap que hagi posat fondels arrels en l’opinió pública ensopida. Per això tots s’agafen del braç per a sostenir-se recíprocament i la societat d’elogis mútuos està sempre en activitat per a sermonejar a aquell qual nom s’ha fixat en lo cartell polític. Los polítics madrilenys se semblen a aquests rengles de borratxos que es veuen sovint en los ports de mar. Incapaços de sostenir-se cada un d’ells per ses pròpies cames, s’apoien los uns amb los altres i caminen aixís apretats i fent tentines; tot d’una pesa fins a la barca que deu tornar-los a bordo.

Les dues fases dels polítics constitueixen, doncs, l’origen de llur força. Vegem ara com se manifesta llur influència sobre aquest pobre país que és sa víctima. »

Un espanyol [Valentí Almirall]:  « », L’Arch de Sant Martí,  289 (1885)

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.