1903 Origen de l’estelada

1903 Origen de l’estelada

 
Josep Carner té un deliciós poema, que ens serveix d’entradeta ideal, on escriu sobre l’estelada unes frases de rabiosa actualitat si ens fixem en les balconades i finestres del país on flameja com senyal de desig de llibertat:
 
«quatre flames enceses a migdia!

I en el forat que un enemic li fes

miraculosament hi lluiria

un bell estel per no apagar-se més.»
 
Símbol de combat i lluita. De fet l’origen és en la lluita per la independència de Cuba i la presència de voluntaris catalans a la Gran Guerra de la mà de Vicenç A. Ballester. La que fou coneguda com la bandera de Macià, en ser exhibida des del 1922 per Estat Català que la popularitzà, té una singular presència pública durant la guerra civil en desfilar pels carrers de Barcelona i onejar, també, al front en alguna posició del front d’Aragó, de les dues exhibicions hi ha fotografies ben representatives. Joan Crexell al l’estudi Origen de la bandera independentista (El Llamp, 1984) reprodueix el triangle maçònic del setmanari republicà La Campana de Gràcia i es fixa en els estels solitaris que hi figuren. L’estudiós fixa l’origen a Cuba i mostra fotografies i en comentà d’altres documentant-les concloent del 1903 el primer document gràfic amb l’estelada. Segurament és anterior però aquesta imatge datada ens ajuda. L’estel solitari viu, encara, a la marca de l’editorial Rafael Dalmau, al costat d’una nau, com la de Ventura i Gassol i la de Rovira i Virgili. També en la imatge, tan suggerent, d’Antoni Clavé, en plena guerra civil i que fou cartell i portada de Nova Iberia.

El 1918 els voluntaris catalans posen l’estelada a la baioneta contra l’autoritarisme germànic, segons Joan Solé i Pla, president del Comitè de Germanor amb els Voluntaris. Un dels membres recorda a La Tralla (6-X-1938) la fundació:

«Durant la gran guerra, en els instants més anguniosos d’aquesta lluita aferrissada en la qual es jugava el destí dels pobles, Vicen A. Ballester fou un dels pocs que en la nostra Catalunya tingué la visió clara del moment polític (…) recordo, lluminosament, aquell soterrani (…) [on] s’anava forjant el demà del catalanisme donant-li la tònica del més radical nacionalisme. Allà baix, en aquell refugi patriòtic, uns joves ja homes s’afanyaren durant els anys de la gran guerra, perquè no fos possible la conclusió de la Pau sense profit per a Catalunya. Aquell estol de patriotes que presidia Ballester, constituí la reraguarda dels voluntaris catalans. Mentre a les trinxeres d’Europa els dotze mil catalans lluitaven contra l’opressió, de cara al sol, ací a Catalunya, dotzenes de catalanistes a l’entorn de Vicenç A. Ballester laboraven dins la clandestinitat per a aconseguir la internacionalització del problema català. D’aquell grup sortiren missatges i àdhuc representacions oficioses que més tard es convertiren en nacionals i trascendents. D’aquell abrandament patriòtic es desplegava flamejant la bandera de l’estel solitari que més tard esdevendria símbol, guió, senyera dels anhels d’alliberament de les darrers promocions catalanistes que impetuoses entraven a la palestra.»