1905 L’assalt de La Veu i el Cu-cut! per l’exèrcit vist per Cambó

1905 L’assalt de La Veu i el Cu-cut! per l’exèrcit vist per Cambó

 
Els oficials de la guarnició barcelonina assaltaren La Veu de Catalunya i la impremta Gálvez –on s’imprimia el Cu-cut! L’excusa fou la caricatura de Junceda arran la darrera victòria electoral de la Lliga. Cambó, testimoni de l’atropell, anà a Madrid per protestar. Fou estèril, l’episodi esdevingué excusa per controlar militarment el periodisme catalanista. Es creà Solidaritat Catalana que guanyà les eleccions per majoria absoluta i palesa la voluntat col·lectiva de mantenir la identitat malgrat els obstacles centralistes.

«La caricatura era evidentment ofensiva per als elements armats. Aquests, a Barcelona, estaven irritats de temps per les activitats dels catalanistes. La caricatura del Cu-cut! provocà entre ells viva agitació. A les poques hores, a les sales de banderes no es parlava d’altra cosa i els més exaltats decidiren esbravar llur indignació aquella nit mateixa. El dia 25 de novembre de 1905, després de sopar a casa, vaig sortir en direcció a la Lliga. En arribar-hi, varen informar-me que ocorrien fets greus a la Rambla. Hi vaig anar a grans gambades. Pel camí varen juntar-se amb mi alguns correligionaris, que m’informaren del que passava: poca estona abans un grup de militars d’uniforme, havien assaltat la impremta i redacció del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya i hi havien fet grans destrosses, i s’estaven passejant per la Rambla cridant forassenyadament, i obligant els passants que victoresessin Espanya. En arribar a la Rambla de les Flors vaig veure com davant la redacció de La Veu de Catalunya hi havia encara una gran fogata amb piles de diaris i llibres i mobles que, minuts abans, hi havien llençat els militars, després d’assaltar la redacció. Al voltant, hi havia una gran massa de curiosos contemplant-ho i comentant acaloradament els fets; per la Rambla, copiosos grups anant amunt i avall, entre ells escamots d’oficials amb sabres desembeinats, obligant els civils a donar determinats visques i copejant els qui s’hi resistien. Vaig veure uns ferits entrant en una farmàcia. La sang se’m va encendre, no sols pel que veia i sentia sinó per la meva importància de plantar-hi ara. (…) Vaig a la Capitania [militar] per tal de parlar–li [amb el Capità General]. Allí em digueren que s’havia absentat ja feia uns dies. (…) Llavors vaig dirigir-me al Govern Civil. El Governador Civil era també un militar, el general Julio Fuentes. No era al Govern Civil! Després vaig saber que, en lloc de reprimir els avalots, més aviat els estimulava! En tornar a la Rambla, la concurrència era major, i major era la indignació de l’element civil; dels militars quasi no en quedava rastre, però davant de la redacció de La Veu de Catalunya encara flamejaven volums encesos.. (…) L’endemà, en els diaris, va aparèixer una vegada més el contrast habitual: tota la premsa de Barcelona, llevat de la lerrouxisme, acusava els militars; en canvi, gairebé tota la premsa de Madrid feia llur elogi, com si amb l’acte d’indisciplina i l’abús de força haguessin guanyat una gran batalla a l’enemic. Veritat és que per a la majoria dels diaris madrilenys no hi havia pitjor enemic que el catalanisme.»

Francesc CAMBÓ: Memòries (1876-1936), Barcelona, Alpha, 1981.

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.