1905 Protesta d’Enric Prat de la Riba

1905 Protesta d’Enric Prat de la Riba sobre l’assalt de La Veu de Catalunya per l’oficialitat de l’exèrcit espanyol a Barcelona

 
El 25 de novembre de 1905 uns tres-cents oficials assaltaren la redacció del setmanari Cu-cut! i de La Veu de Catalunya així com la impremta Gálvez de Barcelona. La crítica del periodisme al  militarisme derrotat bèl·licament era la raó. L’atemptat va comptar amb el silenci de les autoritats barcelonines, la complicitat dels comandaments i no fou reprobada pel govern. La voluntat de concòrdia i enesa del catalanisme polític de la Lliga s’encara en l’article editorial de Prat dela Riba, director aleshores del diari, en un article emblemàtic, titulat precisament «Serenitat» on critica l’assalt alhora que fixa una dura posició  de vigilància davant aquestes agressions.

«Ja ho han vist els ciutadans de Barcelona. Aquí no hi ha lleis, no hi ha autoritats, no hi ha Estat. Estem en plena anarquia a disposició de qualsevol motí més o menys espontani. Així va perdent Espanya la consideració davant d'Europa, així va davallant a nivell mateix d'aquesta bàrbara Rússia on bandes de cosacs, de cosacs vençuts a la Manxúria, destrueixen indústries i poblacions, o de la moribunda Turquia, on les tropes regulars atropellen els ciutadans grecs i armenis.
Atemptats com els d'abans d'ahir no són possibles en cap nació civilitzada; a Anglaterra, a Alemanya, a Itàlia, a França, a qualsevol país civilitzat, un atemptat així seria considerat per tothom, governants i governats, blancs i negres, de qualsevol procedència o condició, com una deshonra, com un estigma d'endarreriment i de barbàrie, com un atac a les bases fonamentals de la societat i el bon nom de la nació. La protesta seria unànime i terrible, els culpables per acció o per omissió serien ràpidament i vigorosament castigats.  Atropellar gent indefensa, envair domicilis, que la Constitució declara inviolables, destruir mobiliaris i màquines de propietat particular, són delictes comuns castigats per totes les lleis de l'Estat.
Doncs això s'ha fet a Barcelona, i no ho han fet unes turbes, unes d'aquestes masses arreplegadisses de les grans ciutats, detritus de totes les corrupcions, sempre a punt en l'hora de la relaxació i desordre, no. Això ho ha fet, a sang freda, en una ciutat tranquil·la, en una ciutat tota confiada a les autoritats, una colla d'oficials de totes els graduacions, és a dir, la flor de l'exèrcit, de l'exèrcit que ha d'ésser, i en els països civilitzats és, salvaguarda de les lleis i dels drets dels ciutadans.
I han estat víctimes de l'atemptat periòdics representants d'un gran corrent d'opinió pública que, com a tal, per a ells havia d'ésser sagrada; periòdics que signifiquen la protesta contra totes les disbauxes, contra totes les corrupcions, contra totes els inèpcies de la política espanyola; periòdics que, a còpia de tota mena de sacrificis, sostenen la necessitat de solucionar la qüestió catalana dintre d'Espanya, única manera de salvar-la de la total ruïna. Quanta inconsciència! Quanta imprevisió! Quanta ignorància de perills segurs i irremeiables! [...]
Pensin-s'hi, els actors dels atemptats d'abans d'ahir. Davant del món civilitzat varen afrontar l'Estat que els paga i han de servir i honrar; davant del món civilitzat varen proclamar, per si encara ho ignorava, que a Espanya no hi ha exèrcit ni ordre social ni jutges ni lleis ni res del que caracteritza als pobles civilitzats, del que és la raó primera de la seva existència. Meditin si és així com han de servir el seu país i vegin si en cap gran nació europea, en cap exèrcit dels que compten en el món per la seva força, per la seva organització i pel seu patriotisme, trobaran cap oficial capaç de semblants atemptats i cap superior capaç de tolerar-los. Les nacions que viuen, les nacions que estan a cobert de sentències de mort de les altres, són els nacions sanes, les nacions en què tots els aparells de la vida nacional compleixen la seva missió pròpia.
En aquelles nacions l'exèrcit és instrument de la defensa nacional i no de la política interior, es prepara per a guanyar en els camps de batalla, i deixa als ciutadans la política, i a les autoritats i tribunals la feina de determinar on hi ha delicte i als carcellers o botxins la cura de castigar-los. I per això, perquè cada u es cuida del seu, els que fan lleis les fan ben fetes i l els que les apliquen són exemple de justícia i les autoritats respecten i són respectades i els oficials de l'exèrcit il·lustren els seus noms i el de la seva terra assegurant la integritat nacional i fent, amb les seves victòries impossibles les amputacions, per separació o annexió a altres potències, del territori nacional. Això és a Espanya lletra morta per a tothom. Que no ho sigui per a nosaltres. Sapiguem nosaltres almenys mantenir-nos dintre del nostre deure, no els ajudem en la seva empresa suïcida. [...]
Si no és demà, serà demà passat. Res d'impaciències. El temps està de la nostra banda. El temps i els nostres enemics que semblen ja posseïts d'aquella fatal ceguesa que Déu envia als que vol perdre.»
Enric Prat de la Riba: «Serenitat» a La Veu de Catalunya, 27-XI-1905 i rep. a Obra completa, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Proa, vol. II; pp. 661 i ss.

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.