1914 Discurs d’Enric Prat de la Riba

1914 Discurs d’Enric Prat de la Riba arran la presa de possessió de la Presidència de la Mancomunitat de Catalunya

 
Enric Prat de la Riba maldà per aconseguir una institució de govern per Catalunya. Després d’un procés complex es va constituir la simple unió administrativa de les diputacions catalanes i s’enceta una notable labor en molts àmbits de la vida col·lectiva. Políticament a l’Assemblea de la Mancomunitat Prat disposava només de 20 diputats, els republicans autonomistes en tenien 26.  Aconseguí l’entesa amb els liberals (21), conservadors (13) i tradicionalistes (9). Els radicals (4) i reformistes (2) tenien una escassa presència. Va obtenir 80 vots i 6 en blanc. El discurs que presentem significa l’arrancada pública de la institució i, com indica Albert Balcells, el moment culminant de la carrera de Prat de la Riba.

«Els vots amb què acabeu d’honrar-me posen al damunt meu grans deures, grosses responsabilitats. Per acompanyats que em vinguin d’un honor altíssim, que profundament us agraeixo, veig aquests deures, sento aquestes responsabilitats, tal com són, amb tota llur duresa, i veig més encara: per la forma excepcional, extraordinària, com hem arrencat al poder públic aquesta Mancomunitat, i la forma excepcional, extraordinària també, com aquesta Mancomunitat haurà de créixer i ampliar-se, necessàriament han de sobrevenir obstacles, que entrebancaran, que cohibiran la nostra acció, que tal vegada ens privaran de correspondre a les grans esperances del nostre poble i de fer-nos dignes de la successió gloriosa d’aquells passats que tenien en llus mans, com des d’ara tenim nosaltres en les nostres, la representació unitària de Catalunya. [...]

Aquest any se’n compleixen dos-cents que Catalunya, en una lluita entorn de qüestions dinàstiques, va perdre el règim autonòmic que  lliurava una part del seu govern a la seva representació popular i aristocràtica. Aquest part d’intervenció en el govern propi era petita, més petitaque la que exerceixen les institucions dels cantons de Suïssa, o els estats d’Alemanya i de la república nord-americana, sense perill ni ofensa per a la cohesió i la força interior i exterior d’aquests estats. Però, per modestes que fossin aquestes nostres institucions autònomes, estaven informades d’un ample sentit de llibertat, incompatible amb les idees i els sentiments que regien aleshores els homes i els Estats; i per això van anar decandint-se, apagant-se com un llum en una atmosfera viciada, fins a la gloriosa sotragada del 1714. Des d’aleshores Catalunya no ha tingut cap òrgan unitari de la seva personalitat, format pels seus elegits. Ha tingut, sí, virreis, capitans generals, governadors, regents d’Audiència, caps polítics [...]

Volem donar a la nostra llengua la plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra, i, ja que no ha pogut aconseguir l’expansió territorial gloriosa d’altres llengües germanes, donar-li en intensitat el que en extensió sempre més ha de mancar-li. [...]

Volem que la nostra vida econòmica no sigui subordinada a grans forces estrangeres, sinó que constitueixi un sistema i un organisme complet, coordinat amb els dels altres països, però no pas sotmès o colonial, sinó nacional i propi; que asseguri la nostra força col·lectiva i el màximum de benestar al nostre poble. [...]

Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d’instrucció, de policia urbana i d’aprofitament rural proporcionats a la seva importància fins a arribar, entre l’esforç propi i el dels organismes superior, a fer que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part del servei de la policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.

[...] Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal és no pas una llista, un qüestionari acadèmic, sinó un sentiment i una voluntat, i un entusiasme popular, creieu, senyors diputats, que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben a la vora.»

Enric Prat de la Riba: Missatge en la presa de possessió de la Presidència de la Mancomunitat de  Catalunya el 6 d’abril de 1914 a Obra completa, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Proa, 2000, vol. III, p. 761 i ss. Ed. a cura de J.M. Ainaud de Lasarte i A. Balcells.

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.