1935 Paraules del President de la Generalitat Lluís Companys

1935 Paraules del President de la Generalitat Lluís Companys

 
Els fets d’octubre de 1934 comportaren el judici, pel Tribunal de Garanties Constitucionals contra el govern de la Generalitat encapçalat pel seu president. Els  documents del procés són consultables gràcies  a l’edició El Govern de la Generalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals del diari La Publicitat. S’hi troba el Resum documental dels antecedents del 6 d’octubre, La repressió contra Catalunya i La vista de la causa davant el TGC. Gairebé set-centes pàgines ofereixen un corpus molt precís i molt ben elaborat sobre l’esdeveniment en una acurada edició que fa entendre com no ens trobem, com algun interessat presentista planteja encara, davant una rebel·lió per la independència de Catalunya ni davant una protesta puntual de rebequeria infundada sinó davant un conflicte polític de col·lisió de sobiranies entre el Parlament de Catalunya que aprova la Llei de Contractes de Conreu, dos cops i el conjunt de les institucions de l’Estat, a Madrid, que la mutila. La col·lisió de sobiranies és un xoc de trens. Conflicte polític però dins la unitat política Companys no trenca la unitat territorial. Vol simplement defensar una autonomia integral.

És defensat per Ossorio y Gallardo que dictarà un argumentat i extens debat i pronuncia, el 31 de maig, un breu parlament en acabar les sessions. Serà abans de la sentència dictada el 6 de juny. Com es sabut fou condemnat a presó, trenta anys, però l’any següent, el febrer, serà alliberat, una multitud que hom xifra en set-centes mil persones en una Catalunya de dos milions i mig, el rep en el viatge apoteòtic de tornada i torna a guanyar la presidència que ocuparà fins el seu afusellament cinc anys després. Si unes municipals porten una República després d’un pas per presó ningú gosa discutir, el 1936, l’empenta d’una Generalitat. Aviat però es començarà a liminar i a rebaixar, en plena guerra. Diu Companys:

«Desitjo pronunciar paraules molt breus en nom propi, i altres amb les quals, a més, estic convençut que interpretaré el pensament dels meus consellers.

En nom propi, insisteixo a destacar la meva major responsabilitat pels motius que ja ha exposat el meu defensor seguint les meves instruccions. Els meus companys, per l’afecte que em tenen, per la serenitat del seu ànim i per estímuls d’elegància espiritual, senten satisfacció i tenen a honor compartir i igualar llur responsabilitat amb la meva. Però a mi em produeix una impressió que em fa exclamar: això, senyors del Tribunal, no seria just. Sí hi ha un responsable, sóc jo; o, si més no, he d’absorbir la major part de la responsabilitat.

Un cop dit això, ara, en nom de tots, em cal afegir el que segueix; Afirmo pel nostre honor, perquè és la veritat, davant el Tribunal, davant el país i davant la Història, que el mòbil de les nostres determinacions no fou altre que la defensa de la República democràtica i parlamentària i de les llibertats que la constitució de l’Estat té reconegudes a Catalunya, i que aquesta havia acceptat com a transacció, i amb l’afany d’encaminar i resoldre en l’àmbit gloriós de la nova legalitat republicana les aspiracions patriòtiques i inabatibles de la nostra terra, que havien estat constantment perseguides i escarnides, i, per conseqüència, perillosament excitades en el règim d’abans.

Afirmo pel nostre honor que en la reunió que el Govern de la Generalitat celebrà el 6 d’octubre, en la qual s’adoptà per unanimitat l’acord que jo vaig llegir després, les motivacions, l’anàlisi dels antecedents, els arguments, l’examen de els circumstàncies polítiques que s’havien plantejar versaren sobre si era o no era assenyat suposar que corrien perill imminent i greu les llibertats de Catalunya i el contingut de la República guanyada el 14 d’abril. (...)

El senyor Fiscal, en el seu informe acusatori, amuntegava el que deia com a proves per deixar demostrat que el Govern de la Generalitat venia preparant des de feia temps els fets origen d’aquesta causa. I per millor donar la sensació que nosaltres ho havíem preparat tot amb absència d’opinió pública catalana i valent-nos del fet de disposar de les forces d’ordre públic, ho qualificà de cop d’Estat regional. Doncs bé, sí; conformes. No hi ha més culpables que nosaltres, i jo, singularment. ¿Què més desitjo jo, sinó que es reconegui així? Nosaltres culpables, i ací estem, al banc dels acusats, promptes a sofrir càstig. Però ¿per què s’ha de posar Catalunya fora de la llei i de la Constitució? Això sembla demostrar que els nostres temors eren justificats. (...)

Per últim, excel·lentíssim senyor president, senyors del Tribunal: No vull ni està en el meu ànim que pugui semblar disminuït el respecte al Tribunal si dic: Que està en les seves atribucions, d’acord amb la llei, privar-nos de béns que ens són molt estimats, i, en conseqüència, esperem el fall no amb inquietud, però sí amb gran interès. Però el fall que més ens importa és el que pronunciï en la seva consciència íntima el poble que ens designà perquè el governéssim, respecte a si hem estat lleials i romàs fidels a les nostres prometences, al nostre programa, a la nostra significació, al nostre deure i a la trajectòria de la nostra vida. I per a més enllà com a dispositari de l’autonomia de Catalunya, de la seva vibració sentimental i de la seva voluntat i consciència política nacionalista, que és el que importa conservar perquè és l’intern i l’invencible, entengueu-ho bé, ja que els nostres defensors han parlat dels judici de la Història, declarem que esperem tranquils el seu fall definitiu, amb orgull al cor i neta la consciència. Res més.»

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.