Pere Foix

1936 Pere Foix entrevista un mercenari rifeny

 
Pere Foix, notable periodista assolí una fecunda labor molt ideològica de la qual és mostra el present text. Ací fixa l’atenció en els mercenaris rifenys, hi havia molts diners, encara avui alguns cobren com a ferits de la guerra civil espanyola... L’entrevista «La barbàrie feixista. Els militars traïdors obliguen els  moros a embarcar cap a la Península.- Afusellaments en massa.- No respecten ni dones ni hisendes.- El que ens explica un àrab fugitiu.- Cal muntar una oficina de propaganda àrab» apareix a La Rambla el 16 d’octubre de 1936 i és exemple, tot i la manca de certesa de determinades afirmacions, de la força del periodisme en un conflicte ideològic tant marcat com la guerra civil espanyola amb un aspecte rellevant com són els mercenaris.
 
     - PERE FOIX: Un moro autèntic ha arribat a Barcelona, procedent del Marroc espanyol, d'on pogué fer-se escàpol en el moment que els militars traïdors se sublevaren contra la República. Aquest àrab era un comerciant pertanyent a una família benestant que vivia amb tota comoditat a Tagazut, poble llindant (...) al Marroc francès. (...)  
     - MOHAMA BEN MOHAMET: Els nostres productes trobaven millor acollida a França. Espanya gairebé mai no s'interessava per l'intercanvi comercial amb el meu país. Un exemple en fou l'Exposició de productes colonials celebrada a París l'any 1931. La monarquia mai no es preocupà d'intensificar la nostra riquesa natural, i ai las!, la República tampoc, encara que de la República no en podem emetre un judici massa sever pels seus pocs anys de vida. Jo, personalment, tenia posada les meves esperances en la República espanyola, de la qual en sóc un fervent defensor. Els meus familiars, també. Per això temo per la seva sort. El meu pobre germà trobà la mort per no voler-se supeditar a les exigències dels militars...
     - F.: Uns moments de silenci, que respectem. El seu rostre optimista, rialler, esdevé seriós i trist, amb la mirada fita a terra, com aquell que rememora una tragèdia íntima.
     - M.: Sí. El meu germà carnal és mort, com ho són tants altres dels meus germans de raça, pel sol fet de simpatitzar amb la República Espanyola.
     - F.: Bé, company, voleu dir-me com es produí la sublevació al vostre país?
     - M.: Fou un fet sobtat. Com que generalment i d'una manera precisa no seguíem la política de la Península, lliurats com estàvem en els nostres afers, per a nosaltres fou una veritable sorpresa. Els militars, que tant ens havien castigat, de cop i volta es volien convertir en protectors nostres. Ens digueren que calia anar a Espanya per a deslliurar la República dels seus enemics i que ens donarien 400 pessetes mensuals. [Seria tres o quatre cop més del sou de l’època] La veritat és que alguns s'ho cregueren i s'allistaren. La veritat també és que el primer mes cobraren unes tres-centes i quatre-centes pessetes, molts més per avançat.
     - F.: Reclutaren molta gent?
     - M.: De primer antuvi sí, car els meus paisans senten molta simpatia per la República. Però ben aviat es donaren compte de l'engany, i ja sigui per això o perquè alguns cobraven i els altres no, començà la murmuració i esclatà en molts llocs la revolta.
     - F.: Tanmateix es rebel·laren?
     - M.: Ja ho crec! Mireu, a Tetuà, en el moment que s'efectuava un embarcament foren afusellats quatre-cents moros perquè es negaren a anar a la Península. Desprès d'afusellats els tiraren al mar. Aquest fet augmentà el malestar, i des d'aleshores els militars empraren una nova tàctica. S'adreçaren al Paixa i al Caid de cada caseriu i els exigiren un determinat nombre de persones útils, fixant un termini de quaranta-vuit o setanta-dues hores, i si passades les quals, no s’acomplia amb exactitud l'ordre,  el Caid i el Paixa eren passats per les armes.
     - F.: La tendència política d'aquestes personalitats àrabs, quina és?
     - M.: Com sigui que és tractà de gent instruïda, gairebé tots eren republicans, per això, es resistien, car ells mai no s'ho cregueren que era per defensar la República. Els que resten en vida han d’acomplir les exigències dels militars, no pas de bon grat creieu-me.
     - F.: M'heu dit que els oferien 40 pessetes i que molts no cobraven. És que ara cobren?
     - M.: I ca! Ara no cobra ningú. Els paguen amb paper marc. D'aquelles famoses emissions dels anys que seguiren la guerra europea i el valor del qual és nul.
     - F.: No comprenem, doncs, com desprès de veure's enganyats, els vostres paisans no es passen els nostres rengles.
     - M.: El fet és ben comprensible. En arribar a Espanya són víctimes de la propaganda feixista. Els fan creure que els rojos són gent sense pàtria ni llar, que cremen tot el que troben i assassinen tots els presoners. Què voleu que facin? Cap veu amiga per aconsellar-los, per a guiar-los. I es baten. No tenen cap més sortida. La victòria, al seu entendre, es l'únic camí per a salvar la vida. Mohama Ben Mohamet, que abans d'emprendre el seu viatge cap a la Península restà a Fez uns dies, volia quedar-s'hi per tal de dir la veritat als seus compatriotes, però trobà determinades dificultats i la proximitat del Marroc espanyol, recordant les vicissituds que hagué de passar en fugir dels feixistes, el determinaren a embarcar cap a França. Anà a París, i de la capital francesa, un cop aconseguit el passaport, ha vingut a Barcelona per tal d'oferir-se a les autoritats antifeixistes.
     - F.: En què consisteix el vostre oferiment? 
     - M.: Jo crec que el que ens convé a tots els antifeixistes és que els àrabs sàpiguen la veritat. Per exemple, jo estic disposat a fer tota mena de propaganda oral i escrita per tal de dir els meus germans de raça quin és llur deure en aquestes hores greus. Jo tinc interès en salvar els meus paisans de la barbàrie feixista, alhora que servir la causa de la llibertat i de la civilització, car no podré esborrar mai del meu pensament la visió tètrica del meu país sota la dominació militar-feixista, que no respecte ni les nostres mullers ni les nostres llars.
      - F.: Una oficina de propaganda en llengua àrab, per exemple?
      - M.: Exacte! Heus ací el que cal i que jo estic disposat a fer. Mireu, estic segur que els meus paisans sabessin que ací no solament se'ls respectaria la vida, sinó que estarien millor que amb els feixistes, es passarien en massa a les Milícies Antifeixistes. Però cal explicar-los-hi.  
      - F.: Mohama Ben Mohamet és un moro instruït, amic d'Espanya i enamorat de la llibertat, a les quals vol servir, i amb aquesta intenció ha vingut a Barcelona. Li expliquem que un bon mitjà de propaganda fora la instal·lació de potents altaveus al front, des d'on ell pogués parlar als seus paisans en llur idioma. ho troba bé. (...)Per tant, entenem que Mohama Ben Mohamet ja ha dit el que tenia per dir. Ara pertoca a les nostre autoritats civils i militars veure si és convenient o no acceptar als seus serveis, que nosaltres estimem foren d'una gran utilitat per al triomf de la guerra i de la Revolució. Mohama Ben Mohamet, espera una resolució, car està disposat a fer i a anar allà on millor pugui ésser útil a la nostra causa.  

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.