1966 La Caputxinada. Per la llibertat i una nova universitat

 
Com afirma Enric Argullol (La Vanguardia, suplement monogràfic -9-III-1986) el tancament de professors, estudiants i figures significatives de la cultura catalana del 9 a l’11 de març de 1966 al convent dels caputxins de Sarrià  fou un escenificació important de la resistència al franquisme. Esdevingué un acte amb projecció i constructiu en el procés d’agitació i protesta contra la dictadura. S’aprovà un document valuós, el Manifest per una universitat democràtica amb el convent encerclat per la policia. El Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, el 1966 només n’hi havia un moviment ampli, unitari i democràtic, d’ací el seu èxit. El Manifest és tota una declaració de principis d’incardinació de la cultura acadèmica a la ciutat de Barcelona, a la cultura catalana, a una societat democràtica. El treball de Joan Crexell La Caputxinada (Edicions 62, 1987) mostra com una generació planta cara i, molt abans de la transició, per assolir una societat lliure.

«Els que firmen aquest manifest, estudiants, professors, graduats universitats, professionals de la ciència, la tècnica, la literatura i les arts, junt amb altres persones interessades per la Universitat, ens dirigim a l’opinió pública pe a informar-la sobre l’estat de l’ensenyança superior a Espanya, proposar-li una perspectiva de renovació d’aquesta i demanar-li que prengui com a cosa pròpia una tasca, el compliment de la qual importa a tot el país: aconseguir una Universitat capaç de dominar els problemes tècnics i socials de l’època, una Universitat democràtica. (...)

IV. La llibertat universitària. (...) Totes les dignitats acadèmiques i tots els òrgans de govern de la universitat han de ser elegits pel professorat i els estudiants. [Altres articles parlen de llibertat d’ensenyança, d’investigació, expressió i asociació]

V. Vers una universitat democràtica (...) Constituir comissions mixtes de professors i estudiants per a l’elaboració detallada de la reforma democràtica de la Universitat. (...)

Els principis continguts en aquest manifest no constitueixen més que la inscripció inicail d’una reforma democràtica de la universitat. No són en si mateixos solucions tècniques. Però l’autèntica resolució d’aquests en el marc d’una vida social adequada per a homes contemporanis no pot prescindir d’aquesta inspiració mínima. Amb ella la universitat espanyola ha d’evitar la seva conversió definitiva en un aparell oprimit que oprimeix a la vegada les consciències i emprendre el camí que li permeti arribar a ésser el més alt reflex d’un poble tan plural com és el nostre. La universitat ha de prendre en les seves mans la causa de la llibertat de la cultura i insertar-la en l’ample horitzó de la lluita dins la societat espanyola»