1976 Òmnium Cultural

1976 Òmnium Cultural rectifica la declaració de Suárez a París Match sobre la utilització de la llengua catalana a l’ensenyament

 
Les relacions del desaparegut president amb la cultura catalana no foren gens compensatòries de la discriminació patida. Cal pensar que Catalunya sortia del llarg embat repressiu que interdí la projecció social de la cultura i aspirava a menar la identitat catalana al folklorisme o tipisme i en l’estricte clos familiar. No es cremaven els llibres i periòdics com el 1939, es prohibien administrativament. No va existir una sensibilitat de recuperació, ni menys de restitució, dels greuges afligits. D’altra banda el fet haguera estat el més normal i civilitzat.

Presentem la resposta a unes famoses declaracions a París-Match en relació la impossibilitat (!) que la llengua catalana pogués usar-se per a la docència posant l’exemple que no es podria explicar ciència nuclear. Era un exemple de quin era el paper que l’Estat reservava a la cultura catalana en la tan mitificada, lloada i glorificada transició de reforma més que de ruptura.

Només cal pensar, en plena democràcia, en les declaracions de Calviño, i tants d’altres, perquè TV3 esdevingués estació televisiva menor, un sol canal i de continguts “locals” (folklòrics) pressionant amb obstacles administratius perquè no disposés de maquinària especialitzada que havia adquirit legalment, bloquejant-la a la frontera. L’Estat obstaculitzava l’ús públic de la llengua en el vehicle més poderós, la televisió, pretenent que el català seguís essent residual i marginal.

El 2 de setembre de 1976 el diari Avui publica una ratificació de Paris Match del periodista Philippe Ganier-Raymond entrevistant a Suárez que li dictà unes declaracions i no feu només un reportatge fotogràfic, on el desaparegut president afirmava (pot veure’s la polèmica encara a l’edició digital d’ElPaís -3-IX-1976- o simplement introduint als cercadors digitals “Suárez París Match”). Quan el periodista li preguntà sobre la cultura catalana. L’agost del 1976 la pregunta  fou si els estudiants podrien fer el batxillerat en català o basc i Suárez respongué: «vuestra pregunta es idiota». Ganier-Raymon diu: «Supongo que cuando usó esta expresión “idiota”, en altres mitjans «tonta». Suárez quería referirse a mi ingenuidad al plantear una cuestión parecida. Pero fuesen cuales fuesen sus intenciones, mi texto recoge exactamente la letra de aquello que dijo, este párrafo no fue pronunciado off the record.» Exactament la pregunta era sobre si es podria estudiar en aquestes llengües. L’ABC del dia 2 de setembre publica la nota de Presidencia dient que fou una conversa informal i nega l’afirmació. Fou després de les protestes catalanes.  

De totes les rèpliques, abundoses, immediates, destaquem la d’Òmnium Cultural. Igualment un conjunt de professors i de moltes altres persones que protestaren. Recordem com el professor Lloret, expert en energia nuclear dicta un curs, segurament era a la UCE és clar. Al diari Avui, consultable a l’arxiu www.girona.cat en accés obert el dia 28 d’agost apareixen les protestes. Aquest mateix dia apareix l’article Ruptura pactada del malaguanyat Josep Pallach d’enorme actualitat aquests dies on Catalunya es mostra com subjecte polític. D’aquest periòdic, que dedicà l’editorial la vigília a l’afer, manllevem el text que reproduïm íntegre.

«Òmnium Cultural, reflectint l’opinió dels seus socis, considera obligatori de sortir al pas, pel que fa la nostra cultura, d’allò que afirma el president del govern, senyor  Suárez en les seves recents declaracions al setmanari París Match (número 1.422 del 28-VIII-1976). Segons el text publicat, que el català o el basc puguin ésser llengües de l’ensenyament en el batxillerat, és una idea que el senyor Suárez creu que no es pot ni prendre en consideració.

Com a únic motiu, el president del govern fa l’afirmació que no és seriós de pensar que es puguin trobar professors que puguin ensenyar química nuclear en català. La gravetat d’aquesta afirmació, per a nosaltres, és doble: d’una banda ens obliga a desmentir davant l’opinió estrangera –a la qual s’adreça, parlant de la cultura catalana, un alta autoritat espanyola- una versió tan equivocada de la realitat i de les possibilitats de la nostra llengua per a l’expressió científica; i això en un to, a més desconsiderat, donant a entendre que només una incapacitat pròpia és la causant de la situació i sense esmentar per res allò que el senyor Suárez no pot ignorar: el tracte persecutori que ha rebut i la discriminació que encara rep la nostra llengua i amb ella la nostra cultura. Hem de dir, doncs, que aquesta informació dels fets és errònia i resulta deformada.

És greu, en segon lloc, que una persona de tanta responsabilitat en el poder, en aquests moments, ignori fins aquest extrem que no es pot acusar de pobre aquell que ha estat públicament espoliat. I que tanmateix, abans de parlar dels altres –catalans, bascos o gallecs- caldria haver-los conegut prou bé i saber amb qui es tracta.

Potser havíem gosat de creure que el nostre fet -ni que fos el cultural-  era conegut de les noves generacions que pugen al poder a Madrid. Ara veiem que no és així, i que ni el pes de la nostra història recent, ni l’esforç i altura de la vida cultural catalana d’avui no compten per a res a l’hora de projectar –sense cap mena de consulta al poble català- una política que ens afecta de la manera més profunda i més decisiva.»