Amat Piniella

Amat Piniella (1913-1974)

 
Els camps d’extermini foren una de les pitjors malvestats de la civilitzada Europa i aquelles persones que es trobaven immersos en el devessall d’incerteses dels anys quaranta patiren l’horror de l’holocaust des de la incomprensió primer i des de la ràbia i la resignació posteriorment. El manresà Amat-Piniella (1913-1974) és un extraordinari testimoni d’aquests fets pel valor del seu escrit autobiogràfic K. L. Reich i de les entrevistes que va acordar especialment a Montserrat Roig en la seva valuosa obra Els catalans als camps nazis. Al MHC s’ha presentat la mostra de la seva vida i obra d’aquest escriptor al qual el franquisme va amagar en la seva projecció i li va rompre esperances i residència, vida i il·lusions. En l’obra d’Amat Piniella s’hi troben articles, narrativa i també poesia. Poesia escrita als camps, com les cartes en una tenebrosa correspondència tanmateix espectacular com les cartes dels camps de Pere Vives. David Serrano sintetitza molt bé la seva biografia en la introducció de Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940.1946). El fragment que reproduïm de la novel·la K.L. Reich considerada una obra mestre de la literatura dels camps és simplement la porta oberta a la lectura d’un dels documents més rellevants de la literatura històrica catalana que ens ajuda a entendre el segle XX. Usem l’edició del 2005, també a cura de D. Serrano i que inclou propostes de treball d’aquesta obra prescriptiva de lectura al batxillerat. El llibre és farcit de referències de la vida quotidiana de Mauthausen des de l’infern el crematori fins a les penúries constant. És redactat amb una voluntat literària, farcida de referències al món interior i construït amb un notable ritme narratiu com correspon a la qualitat d’un escriptor amagat i sortosament recuperat com és Joaquim Amat-Piniella

«”Evadir-se! Però per on?” Està sol en el seu esfondrament, i voldria estar més sol encara. Les remors dels companys de Block, les converses dels qui, darrera el rengle d’armaris, sopen a les taules, els passos i els cops de porta dels qui entren i surten, són una profanació del recolliment en què voldria dissoldre l’ànima, pel seu afany d’un absolut que ho expliqui tot i a la recerca d’un sentit vital que encara no ha pogut trobar.

Si pogués odiar! No pas l’odi imposat per un esforç de voluntat, no pas un odi cerebral, per quedar bé, sinó un sentiment real, càlid, cordial. Visc en una època de lluites per banderes negatives, d’odis... I no estic a l’uníson! Els fots d'avui són els qui odien. Es que jo només puc estimar? Tampoc. Una cosa va lligada a l’altra. El meu amor pertany al passat, també. Avui estimo el record de l’amor. Déu meu! Per què aquesta secada en la meva ànima? Per què aquesta falta de nord en la meva vida.

L’Emili ploraria si pogués. No li resta ni aquest recurs. Les llàgrimes seques gotegen directament damunt del seu cor i l’abrusen amb el verí de la inutilitat.

A fora plou.

“Il pleure dans mon cœur comme il pleut sur la ville”, recorda de Verlaine.

La veu de Francesc és tallant com una ganivetada:

-Ja estàs domint? Ets un gandul com tu sol... Va, va; aixeca’t!

Li ha agafat un peu i l’estira imperiosament fora del llit.

-Deixa’m, deixa’m, sents? No m’emprenyis...»