Enric Jardí

Enric Jardí

Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924-1998). Advocat, assagista i historiador, fou un historiador no acadèmic que s’especialitzà en biografia i cultura catalana, especialment de l’art, i en història del món jurídic. Es doctorà en dret i amplià estudis a Cambrigde i Londres i és un dels autors que ha estudiat i divulgat la cultura catalana contemporània amb més prolixitat i fins el darrer moment. El mateix dia de la seva mort havia d’inaugurar l’exposició Montserrat del pintor Jaume Muxart al cenobi benedictí.
Se’l va definir com el biògraf del Noucentisme. La seva labor es caracteritza per un treball de fons amb voluntat d’aportació des de la novetat tant en l’assaig més pur, de pensament sobre figures interessants com en la primera aproximació a una aportació en la que en fa una molt nítida i clara visió excel·lint en la dimensió del que en diem l’alta divulgació que en algun llibre es simplement una visió de conjunt de la bibliografia existent sense noves dades. No és el cas de les seves dues grans biografies de les que és imprescindible remarcar i valorar molt positivament el seu significat històric. Efectivament, les dedicades a Antoni Puigblach. Els precedents de la Renaixença (Aedos, 1960) i Eugeni d’Ors. Vida i obra (Aymà, 1976) esdevenen obres de referència vàlides i imprescindibles avui. De Puigblanch en fa un fervent elogi Jordi Rubió al pròleg quan estimula a Jardí a seguir estudiant personatges del XIX. El biografiador no seguí el consell, l’atragué més la proximitat d’autors, entitats, temes, més propers… Diu Rubió: «La insistència en la recerca d’Enric Jardí ens ha donat una biografia tan rica de dades que tota una època de la història de la nostra cultura en el període constitucional en surt renovada.»

Sobre les biografies i estudis del món de l’art desenvolupà una molt notable labor tant en extensió com en intensitat. Així hi destaquen especialment llibres d’art, semblances breus d’artistes, en una singular col·lecció «Gent Nostra» de l’editorial Thor. Una relació, no exhaustiva, seria:  Urbanisme (Dalmau, 1962), Esquema d’una sociologia de l’art  (Dalmau, 1962); Nonell i altres assaigs (Selecta, 1958); Nonell  (Polígrafa, 1975); Gimeno (Edicions de Nou Art Thor, 1979); Rafael Barradas a Catalunya i altres artistes que passaren la mar (Generalitat de Catalunya, 1992); Joaquim Mir (Polígrafa, 1989) amb una primera edició en espanyol i la segona (1975) en català; Torres García (Polígrafa, 1973); Les arts plàstiques a Catalunya en el darrer segle (Moll, 1973); Joaquim Mir (Polígrafa, 1975) i Jaume Mercadé. Pintor d’una tierra (Polígrafa, 1978), aquestes darreres en castellà. Acabem amb Gimeno i Pere Pruna. L’artista que aspirava a la gràcia (les dues a Àmbit Serveis Editorials, 1985 i 1992 respectivament); Nou converses amb JaumeMercadé (Pòrtic, 1985);  El cartellisme a Catalunya Destino, 1983)… El gruix de la seva obra és dedicada, com veiem, a creadors catalans, tanmateix es va ocupar d’altres latituts així Un altre Laocoont. Reflexions sobre els límits de les arts plàstiques (Ariel, 1963) i Paul Klee (Polígrafa, 1990) aquesta darrera amb edicions en japonès i alemany.

S’ocupà d’escriptors com Eugeni d’Ors que l’apassionà i n’és la demostració l’excel·lent aportació Eugeni d’Ors. Obra i vida (Aymà, 1967) en català i espanyol i reeditat recentment (Quaderns Crema, 1990) que és una molt bona aportació sobre la vida, trajectòria i pensament del col·laborador de La Veu de Catalunya que acabà a ABC i Arriba España. També li dedicà una semblança D’Ors (Thor, 1985).
Cal fixar-se en la seva mirada en personatges singulars i un pèl marginats així fixa lamirada en noms com Pijoan (Art Thor, 1983); Quim Borralleras i els seus amics (Ajuntament de Barcelona, 1979); Quatre escriptors marginats. Jaume Brossa, Diego Ruiz, Ernest Vendrell i Cristòfor de Domènech (Curial, 1985). Fem referència també a Tres, diguem-ne, desarrelats. Pijoan. Ors. Gaziel (Selecta, 1966) on explicà com es troba amb l’article famós «La Devoradora de hombres» (20-VI-1923) referint-se a Catalunya i comenta els “expulsats” quan Gaziel reflexiona sobre el fet i parla de la història com escola de la vida per conèixer errors del passat que no es repeteixen al futur. Tota l’obra assagística de Jardí esdevé un conjunt molt significatiu de reflexions, tot interpretant la vida d’un dels estudis que ens ajuden a conèixer com som. És clar que caldria afegir-hi més noms com Josep Carner que s’hagué de refugiar en la carrera diplomàtica allunyant-se del seu país.  

Jardí no exhibia coneixement, l’acostava per a aconseguir objectius. Cita la data d’un article que no utilitza al seu text però el troba valuós i l’esmenta, segur que era l’esquer per atraure el lector a la seva lectura. I quan llegim el títol de l’article ho tenim clar: «De la biblioteca com a fonament de l’escola» (La Veu de Catalunya, 4–X-1910) aquest article es inclòs en un text on podia no anar-hi perfectament però la seva actualitat, tant la dècada dels noranta com actualment és ben palesa. I així amb altres que poden millorar la societat i els seus organismes. Volia compartir el coneixement, i personalment era igualment afable. El vàrem conèixer quan li férem una entrevista pel diari Avui a mitjans dels setanta, segurament el 1977. Recordem la seva  cordialitat i sempre, posteriorment, en trobar-nos en qualsevol avinentesa pública, mantenia un somriure elegant i cordial, preludi d’agradable i amena conversa, com la seva prosa. No podem doncs compartir el comentari de Manent elogiós en totes les observacions menys en una observació que el qualifica de personalitat seriosa que aparentava distanciament. Potser si però amb els coneguts i amics era l’amabilitat personificada.
Tornem a la seva obra, que ens fa present sempre l’historiador, l’autor. A més de biografies Jardí en el bloc que fa referència a monografies personalitzades aporta materials diversos, des d’una antologia d’articles, com és el cas de Josep Pijoan La lluita per la cultura (Edicions 62,  1968) fins a la recuperació de l’obra d’Ors El nou Prometeu encadenat (Barcelona,  1965 i 1980) en la que té un rellevant pròleg.
Pel que fa a treballs de to històric esmentem Els catalans de les Corts de Cadis (Dalmau, 1963), La ciutat de les bombes (Dalmau, 1964); Història dels Quatre Gats, (Aedos, 1972); Història del Cercle Artístic de Sant Lluc, (Destino, 1976); Els moviments d’avantguarda a Barcelona, (Cotal, 1983); El Noucentisme a Catalunya (1983); Història del Col·legi d’Advocats (Col·legi d’Advocats, 1989), El meu pare i el seu món (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001);  Els Folch i  Torres i la Catalunya del seu temps (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995); Mil famílies catalanes (Dopesa, 1977), El desastre colonial a Catalunya (Pòrtic, 1998)… Un conjunt extens i on al costat dels seus interessos familiars, professionals –dret, art- hi figuren amics i personalitats esdevenint un veritable retaule del món de la cultura catalana.

És amb els polítics catalans, les grans figures del catalanisme polític que excel·leix en el treball de síntesi, en obres en les que elabora retrats extensos a partir de la bibliografia existent, com totes les aportacions fetes en aquest marc s’allunya dels treballs sobre Puigblanch i Ors que excel·leixen en documentació nova. Són acurades síntesi d’alta divulgació, així:  Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931) (Aymà, 1977); Francesc Macià. President de Catalunya (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981); Puig i Cadafalch. Arquitecte, polític i historiador de l’art (Ariel, 1975); Lluís Companys. President de la Generalitat (Consell Comarcal de l’Urgell, 1991); Francesc Macià (Edicions 62, 1991); Companys i el 6 d’octubre (Proa, 1997); Cambó. Perfil biogràfic ( Pòrtic, 1995); El Doctor Robert i el seu temps (Editorial Aedos, 1975) i amb Josep M. Ainaud de Lasarte Prat de la Riba: home de govern (Ariel, 1973) una biografia esplèndida ara que commemorem el centenari de la Mancomunitat. Ainaud li dedicà una sentida recordança a Serra d’Or, núm. 569 del 1999).

Albert Manent amb qui l’unia amistat -li dedicà Tres, diguem-ne, desarrelats agraïnt l’encoratjament a la seva redacció-, va escriure el 22 d’octubre de 1998, arran la seva mort al diari Avui: sota l’epígraf «Tenaç i pacient»:
«Va perdre el pare als setze anys, quan el necessitava més. Però n’heretà la millor tradició catalanista i cultural. Per això moltes li eren tan familiars, començant per tota la generació noucentista, que era també la paterna. (…) Per a mi, de de jove, ha estat un dels punts de referències (…) A Jardí, de formació i pràctica cristianes sòlides, li agradava de tocar diverses tecles en el món de la investigació. No va poder reeixir en totes, però la varietat dels seus llibres revela la seva inquietud i la passió soterrada per ajudar a refer el mosaic, polític i cultural, de la Catalunya moderna i contemporània. I a l’hora de la resistència dels anys quaranta i cinquanta Jardí també hi era, ja sigui a través de grups universitaris clandestins o de revistes.»
Jardí dedicà tota la seva vida a la cultura catalana a estudiar-la i projectar-la intel·lectualment. Fou el prototipus del professional barceloní, advocat, que reconvertí la seva vida en una flama, en un sentit per la col·lectivitat a la qual pertanyia. Participà en activitats socials i culturals, així fou secretari de l’Ateneu Barcelonès en la primera junta democràtica (1977), de la Junta Consultiva d’Òmnium Cultural, etc. Fou un dels redactors d’Ariel, va col·laborar des de grups clandestins com Miramar fins als grans diaris barcelonins -La Vanguardia, Avui…- o publicacions especialitzades com Revista Jurídica de Catalunya.

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.