Josep Faulí

Josep Faulí

Periodista i crític literari (Barcelona, 1932-2006).. Va tenir una gran preocupació per a la història de Catalunya, estudia filologia catalana i fou professor a la UPF. Vinculat al Grup de Periodistes Demòcrates participà tota la seva vida en un treball de lluita intel·ligent i gens cridaner per a construir una societat democràtica i, especialment, per la recuperació de la cultura catalana tant perseguida i discriminada pel centralisme i el franquisme. Col·laborador de diaris ABC, La Vanguardia (1977-1992), Tele-eXprés (1977-1979), Diari de Barcelona (1960-1976), El Noticiero Universal (1980-1985) i Avui d’on fou director des de la seva fundació el 1976-1977 i a partir del 1986. Col·laborà també en revistes catalanes com Serra d’Or, Tele-Estel, Catalunya Cristiana, Destino…

Especialment rellevant és la seva activitat com a jurat de premis com la lletra d’or, Andròmina, Santamaria, Sant Jordi, Recull, Crexells, etc. i els Jocs Florals a l’èxili. La seva obra té dos grans eixos, els treballs sobre liteatura i els dedicats a la història tot i que s’ocupà de singulars iniciatives de recerca o d’implicació polític com per exemple: Costa Brava (1964), Converses amb deu líders (1980), Jordi Pujol, un polític per a un poble (1984), El pensament polític de Jordi Pujol (1988) Convergència és així (1991), Diccionari de catalans de ficció (1995), El llibre roig de Jordi Pujol (2003), Catalans de biaix (2007), fruits de la seva curiositat, cultura i capacitat de treball. Al volum d’entrevistes a líders intenta de palesar la trajectòria i l’obra de personalitats polítiques diverses com Pujol, Tarradellas o H. Barrera o literàries i culturals com M. Serrahima, Joan Triadú… en una clara voluntat de projectar-les des del coneixement a través d’una suggerent conversa, llibre de converses interessant que ens acosta als grans llibres d’entrevistes com els de Porcel,  Montserrat Roig o Espinàs.

La seva catalanitat feu que tota la seva obra sigui elaborada en català, ultra part de la periodística per la imposició idiomàtica i que sempre participés en aquelles iniciatives, com els jurats diversos, que se li demanaren. En un d’aquests, el jurat dels Jocs Florals a l’exili fou represaliat per la seva simple participació. Era una acció decidida i coherent, ardida en pro de la seva llengua i la seva cultura. Durant els anys setanta i vuitanta participà en una tertúlia amb gent nacionalista, com M. Cruells, Josep M. Poblet, Martí Torrent… en la qual tinguérem la sort d’assistir-hi i recordem un florilegi seu de frases contundents, seques, representatives de la necessitat de no doblegar-se. Per exemple: «Tot el que hem fet els catalans ens ho hem fet nosaltres sols.»

Al Diario de Barcelona tingué una secció, de gran influència pel seu rigor, “Veus i Lletres de Catalunya” en la qual anava desgranant, sense filies amicals sinó amb rigor i voluntat de precissió, els comentaris adients sobre narrativa i novel·la, teatre i poesia, assaig i història, intentant d’abraçar tots els camps… La seva labor periodística fou altament beneficiosa. Coneguerem el seu treball de prop atès que ens cridà, el 1972 al Diario de Barcelona i ens va dir el primer dia en començar «Fem cultura en català però en castellà». Ens ocupavem, tant al suplement dominical com a la secció de cultura als nostres tendres vint anys d’entrevistar escriptors o ressenyar llibres i, posteriorment ens encomanà al nou Avui, en la secció de cultura dels diumenges una entrevista a tots, tots, gairebé un centenar, d’editors com a mostra de reconeixement per la bona feina que van fer.

La seva bibliografia periodística de Faulí és inèdita, mostra un voluminós conjunt de treballs que són una crònica cultural de primer ordre. Fora bo recuperar aquesta bibliografia en alguna tribuna virtual atès que facilitaria una aproximació important i interessant a la major part d’escriptors de la segona meitat del XX, el segle d’or de la producció i recepció de la nostra literatura precissament amb l’ofec imponent de dues dictadures militars per esborrar la cultura catalana del mapa però la fermesa d’una generació de l’interior amb homes com Faulí ho va impedir. Aquesta bibliografía, conservada a la Biblioteca de Catalunya, abraça del 1954 fins el 1997 i és un compendi de la recepció de la cultura catalana durant el període actiu de quater dècades.

Com a crític reuní textos seus a Calaix de crític (1973), va escriure Novel·la catalana i guerra civil (1999), un excel·lent treball on dissecciona la novel·la catalana i en treu les claus descriptives d’aquells aspectes rellevants històricament tant dels grans novel·listes del període bèl·lic com Sales o Rodorera o de postguerra com Pedrolo. Deu grans novel·les, de Tres a la reraguarda (1940) fins El fil de plata (1998), en són un extraordinaria testimoni de la vitalitat creativa.

Va tenir cura d’edicions de textos com L’accent de Barcelona. 1938: malgrat els bombardeigs, articles de Sempronio a la Revista de Catalunya durant la guerra civil (1985) on mostra les seves dots de precissió i concissió on cap paraula és baldera ni reiterativa. De literatura internacional se n’ocupà poc però, gran lector, mostrà la seva agudesa a De Simenon a Maigret (1989).

No deixa d’emocionar poder escoltar la veu de Faulí a la fonoteca de l’Ateneu Barcelonés amb la conservació de conferències sobre premsa, literatura atès que fou un presentador sol·licitat. Recentment tota l’activitat oral desenvolupada en aquest centre ha estat catalogada i posada al servei dels estudiosos i pot contemplar-se el llistat al catàleg en línia de les universitats catalanes (www.cuc.cat).

Sobre història tingué una decidida vocació de conservar aspectes d’història cultural, així Els Jocs Florals de Barcelona (1980), Vint-i-cinc anys de la Lletra d’oR (1980), Premis literaris catalans (1983), o, especialment, la notable aportació, farcida de dades i punyent com la vida silenciosa del resistent, Els Jocs florals de la Llengua Catalana a l’exili (1941-1977) (2002). Rellevant és Els primers 40 anys d’Òmnium Cultural (2005), una història de resistència anònima, encapçalada per dirigents i mecenes d’una burgesia compromesa amb el país que desenvolupà una formidable labor que Faulí retrata a trans trets i amb ploma àgil. Altres treballs són les monografies Notes sobre l’any 1906 (1973) i Germana de Foix (1979), editades ambdués per Rafel Dalmau als seus populars Episodis de la Història.

Dins la història tingué una preocupació per la història del periodisme, així publicà Les revistes culturals en català (1995) del que en triadú en va dir «primera figura del periodisme català» i escriu que «El treball de Josep Faulí té el tallant d’una espasa ben esmolada. No deixa res per lligar, res per escrodinyar, i, com que sap ser imparcial i és honest, fa una bona exposició de la ferida». Assumí una voluntat de fer la història del dia a dia que serà una eina fonamental per a fer la història d’aquest període. Ho reflexà així en els comentaris temàtics que feu al llibre anual Història gràfica de Catalunya Contemporània al llarg del perióde 1995 a 2002 i amb pròlegs diversos com ara el del nostre recull d’estudis Premsa i nacionalisme. També a través de conferències, articles i la seva secció sobre premsa a Serra d’Or on mensualment s’ocupava de llibres, capçaleres, episodis, etc. de periodisme català en una visió generalista, molt reeixida, des del matís, de la importància del periodisme a Catalunya. Participà en col·louis i jornades i ara recordem especialment la seva ponència a les primeres jornades d’història de la premsa (1992) sobre els diaris en català i que fou reproduïda al primer número de la revista Gazeta consultable al web de revistes de l’IEC.

Llàstima que la seva història de Tele-Estel. Un restabliment frustrat de la premsa en català (2005) no hagi estat editada. Només un resum a Quatre revistes a la col·lecció d’història del Col·legi de Periodistes en el volum que s’ocupa de quatre títols significatius durant el franquisme. Segurament un dels seus treballs més rellevants és la columna, a Tele-eXprés, que va reunir en llibre amb el mateix títol de L’interludi tràgic (1939-1975. Notes i documents sobre la resistència cultural catalana (1981). Un recull de comentaris breus i contundents on de forma sintètica repassava les vicissituds de la resistència cultural a les pàgines del diari més progressista dels anys setanta. Hi recull una trentena d’episodis del que fou la negra nit franquista.

Arran la seva mort Josep M. Cadena va escriure a Capçalera el setembre-octdubre de 2006 un comentari des de l’amistat de dècades i del coneixement de company de treball i conspiracions

«Faulí no era pas dels que volien ésser corretges de transmissió des de dalt cap a baix, sinó ben al contrari, volia portar a la premsa diària les inquietuds i les necessitats de la ciutadania (…) Realitzà una tasca constant, arriscada i díficil, de la qual som testimoni els diferents periodistes que vam treballar amb ell a la seva curta etapa al Correo Catalán, al temps molt més llarg al Diario de Barcelona i als dos periodes en què dirigí l’Avui. (…) S’ha perdut un referent d’aquells anys cinquanta, seixanta i setanta en què els periodistes barcelonins –en general els més joves, però també alguns que per edat arriscaven més que nosaltres- exigien des de les redaccions més consciència professional i més veritat en les informacions.»

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.