Josep M. Huertas

Josep M. Huertas

La personalitat de Josep M. Huertas és ben il·lustrativa d’una època. Nat a Barcelona el 1939 i desaparegut el 2007 estudià a Madrid on va començar a col·laborar a la revista Signo. Periodista dinàmic, el seu primer mitjà on va escriure fou El Correo Catalán. Durant tota la seva vida estigué vinculat a diaris barcelonins on hi desenvolupà una obra caracteritzada per un constant to crític, democràtic i popular.

Recordem com el vàrem coneixer el 1968, arran Oriflama, on era un dels davanters fins les seves diferències ideològiques amb la propietat el 1974. Ens vàrem entrevistar en un bar a la vora del Tele-eXprés, així posàrem cara amb qui ens escrivíem a propòstic dels articles que ens publicava, a finals dels seixanta, a la revista citada. Traspuava voluntat de canvi polític i protesta social. I vàrem compartir els premis Torrent-Tasis dels que forem jurats i altres iniciatives vinculades a la història de la premsa en la qual ens vincularem.

El seu compromís democràtic el portà a ser un dels capdavanters del Grup Democràtic de  Periodistes que treballà per la informació lliure en un context dictatorial. Era, podríem dir-ho així, representant d’una nova generació de periodistes que aspiraven a un periodisme de tall europeu, o sigui de qualitat, obert i sense censures. A més  desitjava un canvi social i el periodisme i la història havien de ser instruments per a la millora social. Hi participà amb la seva professió i així es vinculà molt al Col·legi de Periodistes.

També s’implicà en el moviment veïnal i en les reivindicacions obreres mantenint sempre la porta oberta a la recepció de les problemàtiques feministes, obreres, estudiantils, reivindicatives en definitiva de les que era indiscutible portaveu. En seria exemple la seva implicació amb els barris barcelonins dels que dedicà, en col·laboració, una àmplia sèrie de monografies i diversos llibres i articles de combat.

El 1975 protagonitzà un sorollós episodi de conflictivitat amb l’exèrcit arran la publicació d’un cèlebre article a Tele-EXprés denunciat pel codi de justícia militar en consell de guerra. El procés fou contestat per la professió i la societat tot provocant la primera vaga general de periodistes de Barcelona amb la pràctica desaparició dels diaris aquell dia de juliol del 1975.

La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria ho explica amb detall amb la reproducció dels principals documents del cas (1978). A la introducció preliminar s’hi presenta ben nítit el pensament i la vida, el mateix periodista hi escriu:

«De la lliçó de solidaritat que tots em donàreu he après una cosa: cal ser sempre al costat des “perdedors”, perquè l’altra postura és més fàcil i oportunista.»

Aquesta recopilació, extensa, aplega força documentació d’un episodi notable perquè era una confrontació entre poders en pugna pel nou paper que es forjava. La lliçó fou apresa i a l’exèrcit no se’l toca, gairebé ni pels pressupostos. La manifestació de protesta, fou la primera legal a la que assistiríem, es detectava que ens hi jugàvem, periodistes, historiadors, societat, una informació lliure o controlada. Com els fulls de denúncia Premsa en lluita, hi havia el desig de disposar d’una premsa oberta. En aquell moment semblava que tot era possible. Avui els propietaris es diuen editors i els periodistes s’amaguen les idees per sobreviure en una proletarització creixent en extensió i brutal en tracte laboral. Aquest mateix matí Josep Cuní apuntava a l’acte de presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya Barcelona de la digitalització dels Annals del Periodisme Català (10-X-2013) que avui els periodistes ja no diuen que no treballen, com deien tots fa només trenta anys, al servei de la societat o dels lectors sinó de l’empresa editora.

L’obra d’Huertas és en moltes tribunes periodístiques, així en espanyol: Destino, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, i en català: Arreu, Quatre Cantons, Serra d’Or, Capçalera, L’Avenç…- i especialment en diaris rera els primers El Correo Catalán i Tele-eXprés seguí a El Periódico, Avui, La Vanguardia… sempre amb la línia marcada. Pot veure’s la relació de la seva obra periodística en una excel·lent i molt acurada pàgina d’internet, a cura dels professors Jaume Guillamet i Marcel Mauri. És en el web www.upf.edu/depeca/auladb/web_huertas on es detalla data i títol de tots els seus articles ordenats per publicacions.

Va conrear la docència explicant, a la URL, història del periodisme i fruit de la labor fou El periodista. Entre la indefinició i l’ambigüitat (1998) sobre l’evolució de la professió. En els seus treballs de caràcter històric hi vinculà un sentit de divulgació que es destacava en un lèxic molt directe i clar, unes temàtiques vinculades a la seva ideologia i la voluntat de mostrar allò que el franquisme amagava. Així situacions de tensió social i descripció d’espais en conflicte: El Montjuïc del segle XX (1969), biografies com Salvador Seguí (1974), etc. Excel·lí especialment en un gènere, el reportatge periodístic de to històric  i la divulgació del passat immediat, des de l’Exposició Universal fins els Jocs Olímpics. Així publicà molts treballs d’aquesta tipologia: Vint anys de resistencia catalana (1939-1959) en col·laboració (1978). També obres de gran format, el que se’n deia aleshores «llibre de regal», molt il·lustrades i sintètiques, en col·laboració amb J. Fabre, com Cent anys de vida quotidiana a Catalunya: del fogó de carbó a l’antena parabòlica (1993).

Les seves memòries, de títol molt adient a la seva manera de pensar i vinculat a la seva concepció del periodista de denúncia, foren Cada taula, un Vietnam,

un treball que aixecà ampolles, tot i que s’atura el 1982, són  explícites tot i que breus, esquemàtiques i sovint reduccionistes. Ell mateix afirma que hi mostra una veritat, la seva de les moltes que hi ha, i ho fa en el seu llenguatge habitual, precís i àgil i sense contemplacions. Una mostra, quan explica la dimissió de redactor en cap d’El Correo Catalán:

«El 5 de juny de 1970 va morir Josep Carner a Bèlgica. Em va semblar que un diari com el Correu li havia de dedicar un plana i vaig encarregar unes col·laboracions, entre d’altres una a Albert Manent. Aquella nit no hem quedava jo de guardia, sinó González Ledesma, i vaig tenir una premoció. Recordo que li vaig telefonar des d’una cabina telefònica de la plaça de la Universitat i em va confirmar els meus temors. La plana havia estat aixecada [eliminada del diari per la censura franquista], es donava la informació de la mort, però tot l’altre material quedava congelat. Només va sortir una petita crònica de la mort des de Brusel·les, de Ramon Vilaró, i un article carrincló d’Àngel Marsà. L’endemà vam publicar-se algunes de les col·laboracions demanes per mi, però la de Manent no. Vaig comunicar la meva dimissió irrevocable. Durant quatre mesos, Roselló [el director del diari] va tenir la santa paciència d’esperar que em refredés i m’ho repensés, però va ser endebades: no volia ocupar cap càrrec més en un diari sota la dictadura.»

El món dels sense veu fou constant en la seva obra, per això gosa elaborar una síntesi, complexa i arriscada com totes les primerenques, que publicà L’Avenç amb el títol Obrers a Catalunya. Manual d’història del moviment obrer (1840-1975) (1982) on mostra els esdeveniments més singulars del moviment obrer català.

S’ocupà molt de Barcelona a la qual dedicà molts articles i llibres:  Barcelona: memòria d’un segle (2001), Barcelona despareguda (2004)  editats en espanyol i en català i un llarg etcètera entre el que destaca: Barcelona en lluita: el moviment urbà (1965-1996) (1996)…

La seva voluntat de denúncia és amb tots els temes que toca. Fins amb l’humor. Un llibre deliciós que sovint recomanem als alumnes, al costat d’El periodista, és La poesia prohibida de Cesc, (1981) on s’ocupa del notable dibuixant  i del que mostra una antologia dels acudits censurats dels quatre diaris on el genial ninotaire va col·laborar, del Brusi dels anys cinquanta a l’Avui dels setanta passat per Tele-eXprés i El Correo Catalán.

Huertas presenta en la seva obra, tant la periodística com la de divulgació històrica, biografies, etc una ruptura entre raó i la força, el sentit del periodisme i la violència del poder. Fins i tot la memòria dels objectes com les escultures, els carrers, la memòria popular… dels que se n’ocuparà en llibres i articles. Una relació bibliogràfica molt llarga i molt cenyida ideològicament al que hem exposat.

Tanmateix el periodista Huertas era sempre al peu del canó quan hi havia una casa modernista en perill, una fàbrica en vaga o una manifestació de la que calia donar notícia. Aquesta receptivitat i sintonia amb una gran capacitat de treball el feu guanyar molts amics i admiradors. A Diàlegs a Barcelona, converses transcrites per X. Febrés (1985), hi sura el seu pensament i palesa aquest model de treball amb nitidesa.

Interès especial ens tenen els llibres sobre periodisme, des d’un capítol a Cinc revistes catalanes entre la dictadura i la transició (1987) on s’ocupà d’Oriflama, a la col·lecció Vaixells de Paper una sèrie en la que també s’hi vinculà molt i que és preocupa bàsicament de mostrar la història des de la perspectiva dels protagonistses periodistes. On hi excel·leix aquesta visió és a Les tres vides de Destino (1990) amb  Carles Geli.

Més elaborada és l’aportació sobre Mirador, la Catalunya impossible (2000) tot i que no és l’estudi acadèmic, la magnífica tesi doctoral de Carles Singla, però ens aporta, deu anys abans, tot té el seu temps, un suggerent assaig, semblances dels protagonistes i un molt útil índex de les col·laboracions al gran setmanari dels anys trenta.

Altres obres seves sobre la història del periodisme són: La premsa de barris a Barcelona (1939-1983); El plat de llenties: periodisme i transició a Catalunya (1975-1985) (2005);

Una història de La Vanguardia (2006)… i molts, molts, articles. Des d’una crítica ideològica a En Patufet i Folch i Torres a Tele-eXprés fins a la relació de directors de La Vanguardia a L’Avenç. En aquest apartat d’estudis i treballs hemerogràfics destaquem una obra peonera i de relleu 200 anys de premsa diària a Catalunya que aplega molta informació sbore els cinc-cents diaris editats a Catalunya i que fou una exposició i s’edità (2005) per la Diputació de Barcelona esdevenint material de referència imprescindible pel gran volum d’informació aplegada d’una persona que treballà, estimà i estudià la premsa com a eina per ajudar a viure millor a les persones.

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.