Pere Foix

Pere Foix

Pere Foix i Cases, sindicalista que projectà el seu pensament a través del periodisme i amb materials de caràcter històric, esdevé un dels promotors més rellevants de la història obrera des de la perspectiva popular. Com a periodista compromès patí detencions, presó i exili i sempre mantingué a lllarg de la vida una coherència que projectà públicament a través de materials diversos, que són interessants recursos historiogràfics. Fou un home senzill, de comarques, que aspirava  a canviar el món i ho feu amb la ploma, sempre enemic de la violència. No li importaba si hom el consideraba periodista, escriptor, historiador… Desitjava simplement explicar les malvestats i crims de la dictadura de Primo o dels cacics o els corruptes i, alhora, de difondre els líders populars, sigui a Catalunya o a l’exili mexicà, al conjunt de la població. Usà la història, doncs, com un element comunicatiu més per a millorar el món.

Neix a Torà de Riubregós, a la Segarra, el 1893. Mor a Barcelona el 1978 tot just retornat del seu exili mexicà, d’una llarga estada tot esperant la mort de Franco pel retorn… Treballà com a corredor de comerç i, s’afilià a la CNT on assolí càrrecs fins la ruptura del 1931 tot vinculant-se aleshores amb ERC. Vers el final de la seva vida, a l’exili, s’implicà amb el socialisme catalanista de Pallach al qual estimà molt, igual que amb Serra Moret amb el que dedicà diversos llibres sobre el seu pensament i la seva vida publicant-se posteriorment per Joan Pujadas, l’epistorial entre ambdós, un conjunt de cartes ben ric i interessant que explica les interioritats de la difícil vida d’exili.

Rebutjà allistar-se al servei militar, s’escapa a París eln 1914. Conectà amb grups anarquistes, encetà les col·laboracions a premsa especialment Solidaridad Obrera i La Revista Blanca participant en lluites socials, -vaga de La Canadenca per exemple- i esdevingué per la seva capacitat de treball i honestedad un dels líders més estimats tot i la seva falta d’ambició política com a dirigent. Era un diguem-ne líder moral més que tàctic o organitatiu.

Redactor de la Soli farà amistat amb Joan Peiró, Eusebi Carbó… dels que escriurà un conjunt de retrats, de semblances de força èxit i també reeditat en diverses avinenteses. Com a traductor la seva labor en obres de formació obera i de l’escriptor Panait Istrati, de qui fou amic i biograf i traduï Kira Kyralina (1925), Nerransula (1927), Los Cardos del Baragán (1929), Mis andanzas (1929). Altres obres traduïdes que ens assenyalen la seva personalitat són del dr. A. Robertson Profilaxis social (1929); del dr. Marcel Viard Naturismo y la guerra (1929) i d’Andres Lorult La moral y la educación sexual (1929).

El 1926 fou redactor d’El Pueblo Gallego (Vigo) i posteriorment de la Soli i La Humanitat.   El 1930 signa el manifest d’Intel·ligència Republicana i retira, com Peiró, el nom del document, ambdos forenb escollits per la Confederació Regional del Treball. Forma part de la redacció de Solidaridad Obrera amb la qual havia col·laborat els anys anteriors. El 1931 enceta la col·laboració a L’Opinió amb el títol que donarà nom al llibre homònim: Los archivos del terrorismo blanco. El fichero Lasarte 1910-1930, primer treball de caràcter històric. Hi recull un conjunt documental notable que marca la connivència de policia, govern i patronal en la persecució i assassinat de dirigents obrers. Documents, configurats en una sèrie de reportatges de periodisme de denuncia publicats a L’Opinió i editats posteriorment, en llibre, en tres edicions, dues els anys trenta i la darrera al final de la seva vida. Separat de l’anarquisme per l’actuació de la FAI, es vincula al republicanisme d’esquerres, a ERC hi tindrà amics i companys del sector social com Companys, Martí Barrera, Simó Piera, Sebastià Clara… molts de la Unió de Rabassaires. Col·labora, il·lusionat amb el republicanisme i a L’Opinió, doncs i també a La Humanitat, La Rambla… hi publicarà opinió i algun reportatge de caràcter històric.

Assagista publica La classe obrera, la revolució, la República i l’Estatut (1932) amb pròleg de Josep M. de Sucre, polemista nat, també Barcelona, 6 d’octubre de 1934 (1935), tres edicions i un dels més elaborats sobre l’episodi, tindrà un notable èxit editorial. Corporativisme o República Social, amb pròleg d’Ángel Pestaña. No coneixem, no es conserva cap exemplar el llibre Mentre fem la guerra (1938). Lluitarà  al front d’Aragó i patirà l’exili als camps del Rosselló fins arribar a l’exili acollidor de Mèxic on desenvolupà una labor molt destacada de biògraf implicant-se molt en l’organització i suport a les iniciatives culturals catalanes. Guanyà a Montevideo el premi Josep Trueta pel treball sobre Salvador Seguí. Col·labora en premsa mexicana: Excelsior, El Nacional, Pátria Nueva… i amb la dels exiliats: El Poble Català, La Nova Revista, Revista dels Catalans d’Amèrica i Pont Blau (Mèxic); Catalunya i Ressorgiment (Buenos Aires) i Endavant de París. Fundà la revista Horizontes (1957-1967).

Catalunya, símbol de llibertat es un singular assaig (1942), original text creatiu a cavall de la narrativa política lliure i la recreació històrica de caràcter divulgatiu. També España desgarrada (1942) una mena de catarsi sobre la incapacidad republicana. Aquesta apareix parcialment publicada al diari esquerrà El Nacional i la revista de Manila Democracia. El director del diari, Raul Noriega, autor del pròleg, afirma que Foix té «la pasión del relato, la veracidad del contenido y el aliento patético de una tragedia colectiva sin paralelo…» Obra molt sincera, des del primer moment hi ha la gratitud a Mèxic:

«Al pisar tierra mexicana nos sentimos un tanto aliviados del peso de nuestra peregrinación a través de tierras extrañas. Brazos acogedores, rostros sonrientes, palabras amables y reconfortantes, porvenir risueño. Verdad que si todos los lazos que nos unen ya para siempre al gran país mexicano y la fraternidad con que hemos sentido las caricias delicadas que tienen a cicatrizar nuestra herida, han sido apreciadas en su justo valor por los huídos de la muerte, no es menos verdad que nuestras amarguras y sinsabores se han visto, en cierto modo ahondados, al leer artículos e informaciones erróneas que en modo alguno reflejan la verdad sobre la guerra de España de seguro escritos por plumas desconecedoras de la realidad española.»

Foix diu que vol exercir el periodisme com un apostolat, vol explicar i de fet l’ofereix, tot i que com assaig, una història d’Espanya des d’un punt de vista esquerrà, obrerista, reivindicatiu i en la perspectiva més d’assaig polític que de recerca estricta. Tota la seva obra assolirà la particularitat de la passió pel canvi social més enllà de la meticulositat i rigurositat del professional de la història que aspira més a fer comprendre que a convèncer.

Com a biògraf Foix vol preservar la seva memòria, el llegat propi dels seus companys i correligionaris, lluitadors contra tota arbritarierat. Comença amb Vidas agitadas (1943) on a Mèxic estant publicà catalans com Peiró i Prim, dos mexicans Villa i Juárez i dos noms més que l’atrauen, Panait Istrati i Pierre Laval. Prepara les seves quatre grans biografies que tindran un enorme èxit, les tres mexicanes i les del gran amic Serra i Moret.

Les grans biografies mexicanes, tan reeditades són considerades de divulgació més que de recerca, són una visió personal de la posició del biografiat amb extraordinària amenitat redaccional. El diputat i polític d’ERC, Joan Sauret, en el seu llibre sobre l’exili, remarca l’impacte de les tres. Diu que les de Benito Juárez i Pancho Villa van per la vuitena edició i Lázaro Cárdenas per la quarta.

Les tres pel llenguatge planer i el to amè assoliran un gran aceptació. Biografies d’èxit i amb bona crítica. Riera Llorca a La Nostra Revista i altres en fan elogis. En llenguatge del moment serien «biografies de líders del poble que es redacten pel poble» i en format diguem-ne periodístic sense notes, ni aparell documental, ni bibliografia de suport però, així si, amb força narrativa. Que un català i signant com a Pere assoleixi aquest impacte no deixa de ser significatiu.

La darrera biografia que esmentem és la de Serra Moret amb qui està en íntima relació i ho palesen les col·laboracions a Endavant i els llibres que li dedicà, una antologia de textos, l’epistolari (obra pòstuma) i la citada biografia. Serra i Moret li redactà pròlegs i l’ajuda a editar Apòstols i mercaders. Foix li redactà la biografia que és un del treballs més interessants. Amb Serra i Moret mantingué una molt intensa correspondència, exemple d’amistat, que coneixem gràcies a l’edició i transcripció de Joan Pujadas.

Tanmateix l’obra que ha estat més considera pels historiadors ha estat el seu darrer treball. el conjunt de semblances dels seus amics i companys de lluita que amb el títol Apòstols i mercaders (1957) apareixen en català a Editores Mexicanos Unidos. Riera i Llorca redacta el pròleg. Emilià Vilalta publica una resenya el 1967, a Xaloc, i Isidre Molas, una altra el 1969 a Serra d’Or. En ambdues es remarca el valor, meritori de la feina de Foix. És també l’obra més coneguda i té un gran impacte, per la qualitat en el món de l’exili. Agustí Cabruja, periodista d’ERC, escriptor i amic seu, la corregeix i li dedica un artícle a Ressorgiment en el que sugereix l’evolució conjunta del catalanisme amb el sindicalisme de no haber estat assassinat Seguí. Serra i Moret la financia a través de la fundació dedicada a la seva dona, Sara, morta feia poc.

Riera Llorca reclama, a Serra d’Or que es publiqui a Catalunya. Publica també una molt llarga ressenya a Pont Blau el 1958. Pere Mas Perera en un article notable a Ressorgiment, i que Pont Blau reprodueix, hi insisteix. Manent, a l’extraordinari aportació que feu sobre l’exili cultural, ho palesa. L’exili català té moltes obres, estudis sectorials i visions de conjunt, sovint encabalcades i repetitives i tanmateix encara esperem la gran, la magna obra que expliqui històricament, globalment, exhastuviament, per països, per professions, a fons i fetes amb aportacions de síntesi d’especialistes. Així coneixeríem una generació que deixà país i un futur per encetar nova vida incerta. Bé s’ho mereixen, ells pel record i nosaltres pel coneixement.

Apòstols i mercaders és, sens dubte una de les millors aportacions al sindicalisme des de dins. Foix la subtitula: «Seixanta anys de lluita social a Catalunya». La presenta Manuel Serra i Moret que indica que «Pere Foix és un producte català que acredita la marca». Les semblances tenen una aproximació humana i política, cuallada de referències autobiogràfiques del mateix Foix  on exposa aspectes rellevants dels dirigents obrers seleccionats: Joan Peiró, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Josep M. Foix i Joan Roigé. Text, àgil i explícit, molt interessant per a una visió del moviment obrer a la primera meitat del segle XX. Apòstols i mercaders es publicà a Mèxic el 1957 i la segona edició a Nova Terra, Barcelona (1976) en moments que el moviment obrer plantava cara i no es rendia davant l’agressió vital d’un capitalisme sense entranyes ni tan sols rostre humà. Foix en 1962 escriu un balanç, a Pont Blau, sobre el seu pensament d’aquells anys de lluita. Al final de la vida reedita un dels seus llibres més intensos, els arxius del terrorisme blanc i escriu:

«En el andar de mi vida –que ha sido toda de empeñoso trabajo- no he dejado en ningún momento un recuerdo amargo o ingrato, en ningún lugar donde he vivido. Si no he hecho plenamente el bién, ha sido porque mis escasos medios no lo han permitido, mas lo he hecho hasta donde me ha sido posible. No he causado pesar ni provocado rencor ni resentimiento en persona alguna. Nadie ha conocido sufrimiento por mi causa y a nadie he ofendido voluntariamente. Es un buen bagaje de satisfacción para mis ochenta y ocho años.»

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.