Rafael Tasis

Rafael Tasis

La personalitat de Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París 1966) és molt suggerent, ens trobem amb un intel·lectual que li toca de viure uns moments molt complexs, guerra i exili, tornada i repressió, situació que per a una persona que aspira a la normalitat que va viure als anys trenta li esdevé terrible pel dolor del país en contemplar-lo arrassat identitàriament.

Lector impenitent, de ben jove col·labora a La Mainada i Josep M. Poblet, amic i exiliat com ell a Mèxic, a la seva aproximació biogràfica Rafael Tasis. Conducta i exemple (1967) reprodueix la primera col·laboració.També li dedica una altra llarga semblança en format llibre Miquel Arimany. Tasis envia al setmanari infantil rival d’En Patufet, un text i el publicaren tot i ser un vailet. Era un conte molt original i li obri les portes pel seu to àgil i precís; per la dimensió de frescor i novetat que comportava. Efectivament “Un gra d’arrós” representa una singular entrada al món de les lletres. Una presència que sempre serà amarada per una voluntat creativa de dir-hi la seva. A més amb un esperit patriòtic a tot el llarg de la vida per a un idea. Escriu a l’exili, a la revista Vida Nova de Montpeller que promou l’infatigable Miquel Guinard:

«L’esdevenidor dels catalans va lligat d’una manera ineluctable al nostre present d’avui. I per aquesta feina, tots els concursos són necessaris i no cal recusar-ne cap, mentre vagi guiat per aquell veritable patriotisme que una gloriosa entitat sintetitzava en una màxima indiscutible: “La fe sense obres, morta és.” Fe en el nostre poble, fe en el seu esdevenidor; però obres constants, aquella obra de cada dia, única en la intenció, múltiple en la direcció, que ha d’impedir que aquesta fe esdevingui morta i ha de fer que es perpetuï en les generacions que seguiran a la nostra.»

Treballa de jove en la impremta-papereria del seu pare, al carrer de Tallers, i els llibres l’acompanyaran tota la vida. Llibres i periòdics des que guanya el concurs de La Publicitat en el concurs de contes i a partir d’aleshores hi publica habitualment. També a Mirador sobre escriptors, catalans i foranis, llibres, aspectes històrics, opinió cultural esdevenint un articulista cultural de primera línia…

En el qüestionari del 1933 de La Revista de Josep M. López Pico escriu:

«Voldria una Catalunya plenament renacionalitzada, liberal i justa, en la qual la intel·ligència tingués un lloc digne i que sabés fer-se digna de recollir totes les essències de l’heretatge llatí junt amb els nobles afanys pacifistes de les nacions escandinaves»

Tasis és ben conegut per les novel·les ben trabades, El daltabaix (1924), l’excepcional Tres (1962), fins i tot de literatura negra, -Un crim al Paral·lelo, La Bíblia valenciana (1955)…- per antologies de poesia, àdhuc per poemes. Com a historiador la seva vinculació amb Acció Catalana i amb la Generalitat Republicana li atorga un caràcter comú als intel·lectuals crítics que com Nicolau d’Olwer encarnaven un esperit catalanista, innovador i renovador.

El seu dietar,i i molt especialment l’etapa de director general de presons, la reflexa amb meticulositat a Les presons dels altres. Records d‘un escarceller d’ocassió  (1990) i el converteixen en un testimoni excepcional. Tenia el neguit de la cerca i ho palesava amb força. Durant tota la vida. Un exemple, en ple exili a París, arran l’entrada dels nazis va a veure-ho, al lloc més adient, a la plaça de l’Etoile i, és clar, contempla una cerimònia que només unes dotzenes de francesos varen poder veure. La narra amb la contundència del reportatge més vibrant.

Amb aquest tarannà escriu i hi participà intensament així a la Revista de Catalunya de la qual en feu la història i també a d’altres publicacions dels anys bèl·lics: Catalans!, Meridià, Moments… En aquests anys de guerra publica un singular opuscle, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que li publica també una síntesi sobre la literatura catalana moderna. Es tracta de Les pedres parlen. Fulls d’Història de Catalunya. Hi desgrana, d’Empúries fins a l’edifici del Parlament de Catalunya aquells monuments, indrets, edificis lítics que han estat escenari singular a la història nacional catalana.

Sobre història de la premsa dóna a conèixer en plena guerra i en el marc de les edicions del Comissariat de Propaganda amb el qual s’hi vincula molt i hi publica altres treballs, La presse catalane depuis 1641 jusqu’à 1937 (1937) que jugava el paper de projecció a l’exterior de la cultura catalana amb força impacte. El 1966, any de la mort publicarà la seva monumental obra en aquest àmbit com veurem.

A l’exili col·labora en les revistes de l’esforç heroic –Xaloc, La Nostra Revista..- i a l’interior en les poques revistes en català, pràcticament només Serra d’Or, El Pont i para de comptar. Només vol escriure en català i ho fa per coherència amb la seva llengua i identitat. Francesc Foguet i Montserrat Bacardí han tingut cura, amb les editorials Acontravent i Cossetània, de publicar i ho segeixen fent, l’obra inèdita, dietaris articles, epistolari, etc. i contribuir a recuperar un dels noms més emblemàtics, per la densitat intel·lectual, de l’exili la represa.

A la mort, Albert Manent escriu a l’ABC i Pedro Gringoire a l’Excelsior mexicà sengles articles on palesen la seva valuosa trajectòria destacant la fidelitat terral. Eren altres temps, i altres homes. La seva obra, alta divulgació de la història, estudis sobre història cultural especialment de la literatura catalana, treballs puntuals de recerca… són una de les mostres de la millor historiografia de divulgació, del periodisme cultural, de la voluntat de ser i de mostrar-ho amb energia, coneixement i saber fer. Els lectors que guanyà aconseguiren una continuïtat amb els daurats anys trenta quan llibertat política i mercat editorial anaven de la mà. De l’exili en serà un fi analista de la seva psicologia i en forneix, des de dins, tot de dades suggerents que esdevenen una de les millors teoritzacions.

Altres treballs, importants, d’història, són: La vida del rei En Pere III (1954) aval·lat per Ferran Soldevila i Pere el Cerimoniós i els seus fills (1957) que li encomanà Vicens Vives. També Joan I, rei caçador i músic (1958)   conformen la seva aportació rellevant sobre la història medieval catalana a la qual caldrà afegir les recopilacions o inventaris de premsa en català i les monografies divulgatives així com l’articulista.

El 1959 presenta i guanya als Jocs Florals de París amb la història dels mateixos que fa tot recreant-ne ambient i contex en un treball que aspira a palesar l’esforç de la gaia festa en una cultura sempre amb dificultats i no pas per voluntat pròpia. Hom publicarà pòstumament Els Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1849-1958) (1997).

Un altre treball de prosa viva és Barcelona, imatge i història d’una ciutat, (1961) mena de crònica del bategar quotidià de la ciutat que aconsegueix lligar al lector amb intensitat pel nervi i vigoria en que està construïda. Arrenca la col·lecció «Episodis de la història» i en publica diversos: La vida de Ramon Muntaner, Les unions de nobles i el Rei del Punyalet, L’expedició dels Almogàvers, La revolució francesa a Catalunya. Arriba a afirmar que li plau tant aquesta labor que n’arribaria a redactar cent si tingués temps. Hi excel·leix en aqeust camp de l’alta divulgació.

El caracterítza la tenacitat. Si la censura no podia deixar conèixer als catalans els seus Morts a l’exili. Vivents en la història ho edita (1962) clandestinament per tal que noms com Fabra, Rovira i Virgili… puguin ser coneguts.

El 1966 amb en Joan Torrent té cura d’un singular treball, la Història de la premsa catalana que l’abnegat editor Joan Agut, de Bruguera que va editar altres treballs sobre la temàtica, especialment de Lluís Solà. El duet però Tasis és fonamental en l’obra promou i esdevé una eina, encara avui, insubstituïble i essencial per a conèixer el periodisme en llengua catalana. Dos grans volums, grans d’extensió i de valor. Malgrat inexactituds derivades de l’amplitud i mancances i altres limitacions el servei que encara fa aquesta obra ho amaga fàcilment per l’extraordinària utilitat que dóna. Gairebé mig miler de comensals l’homenatgen per la feina feta, en el fons era el reconeixement a la feina d’un exiliat que retornat s’afegeix amb fidelitat i coherència, enmig d’una plèiade de conformats o renegats, a salvar els mots i dir les coses pel seu nom.

Tasis, en els moments més difícils, feu de la història una contribució, un element, per a vincular-se a un públic que calia «fer» i així, com les minoritàries vetllades literàries dominicals dels anys quaranta, -o en les lectures literàries en els pocs coneguts sopars de dissabte, al restaurant de Manuel Parés-, construir unes bases per un creixement que pogués tendir a la normalitat, tanmateix complexa encara fins i tot avui quan molts historiadors que usen les tribunes catalanistes per a projectar el seu pensament sovint de llibertat publiquen pràcticament tots els llibres de recerca en espanyol. Tasis no ho feia, era, fou, coherent tota la vida i esdevé exemple de fidelitat al país i amb un contingut ben interessant de conèixer.

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.