Santiago Alberti

Santiago Alberti

Santiago Albertí i Gubern (Barcelona, 1930, 1997) era un editor compromés que va crear l’editorial amb el seu cognom i alhora va escriure diversosdiccionaris entre els quals el famós Diccionari biogràfic Albertí en quatre voluminosos volums. No hem localitzat fotografies seves només una i ja palesa un tarannà.  El 1960 a Xàtiva amb Joan Fuster i davant el retrat de Felip V de cap per avallper haver manat cremar la ciutat…
Llicenciat en dret, traductor i distribuidor de llibres, amb la DifusoraGeneral el 1961 edità el Diccionari castellà-català i català-castellà. Com aeditor publica entre 1954 i 1962 a la col.lecció “Nova col·lecció Lletres” 68títols que contribuiren al rellançament de l’edició en català en la represaquan la dictadura permeté una lleugera esclexta que no podia fer ombra al domini en tots els àmbits que tenia en espanyol. Publicà també uns quaderns literaris, amb vocació de revista, camuflats com miscel·lània amb el nom de Quart Creixent, n’aparegueren quatre números entre 1957 i 1958 fins que la censura els tomba. Escriptors com Espriu, Pedrolo, Moll, Fuster, Tasis… hi participaren en la voluntat, com l’editor, de projectar la seva obra i dotar al país de tribunes de normalitat. No poguer ser.
Amb els seus diccionaris Albertí aconseguí una molt notable divulgació i popularització d’instruments al servei de l’ús i aprenentatge de la llengua. Edità diversos diccionaris: Diccionari castellà-català, català- castellà (1961), Diccionari de la llengua catalana (1975) i Diccionari de la llengua catalana il·lustrat. Com a traductor destaca la seva labor sobre Saint–Exupéry tot i que en traduí molts altres. Li interessà la ceràmica i va promoure, amb altres, la Societat Catalana de Ceràmica Decorada i Terrissa (1980).
La seva labor com a historiador, fou motivada per un desig patriòtic de normalitat en el país i la seva cultura. Igual que la labor d’editor i altres iniciatives, ens explicava Joaquim Ferrer que treballà al seu costat un temps, en les quals tots els motivats, fossin el que fossin havien de fer-ho tot. Calia fer-ho. Albertí treballa a marge de la universitat i d’institucions acadèmiques i el fet comporta tots els vicis i virtuds d’aquesta situació. Individualisme i llibertat operativa però manca de recursos i de metodologia. Quan el franquisme era més viu i la censura més forta tingué el coratge d’escriure, editar i promoure una obra espectacular aleshores, la primera d’impacte social. Un estudi monogràfic sobre l’episodi de L’Onze de setembre (1964) que esdevení un autèntic èxit editorial per la incipient edició catalana i un esdeveniment social. No era publicar un llibre, era aixecar la làpida d’una tomba i fer reviscolar el cadàver. La seves portades vermelles eren tot un crit a les grises llibreries de l’època. Narra, amb vivor l’episodi i recordem, com, teníem vint anys, llegirem aquesta primera edició amb l’emoció trèmula del qui descobreix un món ocult tot i que proper.  

Malgrat la manca de recursos, de bibliografia aleshores encara no publicada, d’accés a arxius i usa Soldevila, Reglà, Vilar… però no Castellví i altres fonamentals. El resultat tanmateix és brillant socialment i útil socialment per a una historiografia que comença  poder treballar els temes propis amb voluntat  de ser independents, de criteris aliens. Albertí  ha d’indicar, per a remarcar que ha escrit vigilant el llibre no fos segrestat, les seves limitacions:
«L’autor ha preferit limitar-se a l’esxposició dels fets i relacionar-los dins un quadre objectiu. Els judics ha estat deixats, en la mesura del possible, al criteri de llector. En tot cas, aquest trobarà en l’obra prou de material significatiu perquè la pròpia opinió reposi sobre bases segures. »  

Han aparegut recentment moltes obres, documentades, il·lustrades, sobre el que significa i fou l’11 de setembre. Però durant el franquista, la primera, i amb una molt bona col·lecció de diagrames i mapes ex novo, fou la d’Albertí. Per posar un exemple de la seva limitació, en acabar dedica, no pot més, una línia del decret de Nova Planta, i del text genocida diu només: «No farem esment especial del Decret, que tingué una transcendència extraordinària…»  més subtilesa i elegància impossible, només així es podia saltar la censura implacable.
Potser el millor elogi és que encara esdevé una de les millors síntesi pel valor narratiu i dimensió positivista de l’episodi que sense aparell crític i amb mancances bibliogràfiques esdevenia no només una contribució valuosa al coneixement social de la pròpia història sinó una aportació sòlida feta des del coneixement i la rigurositat dins les limitacions exposades. Duarte valora positivament la gran aportació de noms, de personatges que converteixen en una dimensió coral el setge d’una ciutat per un exèrcit molt superior en nombre i com tot un poble esdevenia màrtir per una idea que era la llibertat i no entrarem a escatir si era la de la nació o la del conjunt, el que si és evident era que el català volia l’imperi de la llei i l’invasor l’imperi del rei. Aquesta diferència a l’epoca es va pagar pels vençuts amb la forca, el deshonor, l’exili, travessa la península a peu fins a presons de l’altra banda, tota una repressió que marcà una centúria i mitja fins la renaixensa politica.  

Una segona gran obra és el Republicanisme català i la Restauració monàrquica (1975-1923) publicada el 1972 i que aspira a ser un retrat de la voluntat de llibertat, la República, i d’emancipació social alhora que una història dels principals moviments socials. També de color vermell en portada i amb la fotografia de l’enterrament de Layret, iniquament assassinat com a voluntat de destrucció del moviment obrer organitzat pacíficament però reivindicatiu i multitudinari. Aquest treball, també reeditat com l’anterior, és, en paraules de Duarte:
«Potser l’aspecte més problemàtica, tal com reconeixia el mateix autor, és la poca informació sobre els resultats electorals, feblesa que té molta veure amb l’escàs desenvolupament d’aquests estudis a Catalunya en el moment en què es redactà el llibre. En tot cas per l’amplitud de la panoràmica que ofereix, la finor analítica i la capacitat de destriar filiacions, adhessions, ruptures i continuïtats en un món tan complex com el del republicanisme català, aquest llibre continua essent un treball de consulta obligada com a síntesi operativa del moviment republicà al llarg del mig segle que va de la caiguda de la Primera República a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.»
Provenenint de la tribuna prestigiosa que és el Diccionari d’Historiografia catalana(2003) i de Duarte, estudiós del republicanisme amb extensa i sòlida obra darrera, l’afirmació constitueix un elogi per a qui procurà acostar la història al seu poble i fet des de l’honestitat, el treball documental, bibliogràfic i hemerogràfic i el rigor tot i les mancances.  

Acabem amb l’esment a un extraordinari treball i que ha estat bàsic per a altres obres perquè n’ha estat font imprescindible. El Diccionari Biogràfic, el conegut popularment com Albertí, això és autor i editor alhora i com el Fabra o el Torrent-Tasis tots ens entenem quan ho díem. Quatre volums que apareguen el 1966 amb une 2.500 pàgines i que acosten a més de deu mil noms de la història de Catalunya en molts àmbits. Aquest diccionari té diverses particularitats. Vegem-ne només una. Intercala entre les biografies, textos diversos, sempre de valor i de referència. Així des de la Crònica de Jaume I o Pere III fins a fragments de cartes de Rafel Casanova o altres. Al costat de l’entrada de Josep Carner hi ha un article del poeta i escriptor reproduït a Les bonhomies.  Es tracta de «L’Associació per a la caça del tigre» que parla, amb tots els ets i uts, d’aquesta associació i acaba amb una frase contundent
«Ara que, així i tot, fetes aquestes i altres concessions a l’esperit de confort que és típic dels nostres connacionals, hi ha una cosa absolutament necessària per a ésser caçador de tigres. Sense ella valdria més acontentar-se de veure tigres dissecats en un bon museu zoològic. La cosa absolutament necessària és disparar.»
Si díem que l’any de l’article és 1923 potser no cal indicar res més. Albertí, editor, historiador i profundament actiu en tot tipus d’activitats editorials amb un sol objectiu: la divulgació cultural i la consecució de la llibertat pel seu poble. Com a representant d’una generació creà eines que permeteren que el pont entre l’ahir i el present dels anys cinquanta- seixanta dispossés de pilars ferms. No podia faltar en aquesta galeria d’historiadors i divulgadors de la història.

Deixeu el comentari

Comproveu que introduïu la informació necesària marcada amb (*). No es permet codi HTML.