La nova situació política catalana generada pel clam popular va provocar una declaració, invalidada jurídicament però ben representativa de la voluntat catalana. El document consta d’un preàmbul i d’un articulat. És la resolució 5/X del Ple del Parlament en la sessió del 23 de gener de 2013 i fou presentada pel grup parlamentari d’ICV-EUiA i obtingué un ampli suport de la cambra catalana. En altres avinenteses el Parlament català també va expressar el reconeixement d’aquest dret. En aquesta darrera ocasió el Govern central s’hi oposà. El preàmbul diu:

 
Les relacions del desaparegut president amb la cultura catalana no foren gens compensatòries de la discriminació patida. Cal pensar que Catalunya sortia del llarg embat repressiu que interdí la projecció social de la cultura i aspirava a menar la identitat catalana al folklorisme o tipisme i en l’estricte clos familiar. No es cremaven els llibres i periòdics com el 1939, es prohibien administrativament. No va existir una sensibilitat de recuperació, ni menys de restitució, dels greuges afligits. D’altra banda el fet haguera estat el més normal i civilitzat.

 
Josep Carner, poeta excels, fi traductor, escriptor de domini absolut de la llengua assumí una fidelitat obsessiva per Catalunya. De diplomàtic passà a exiliat. Assumí amb dignitat el paper de l’escriptor que manté la llengua i la identitat en terres estranyes. Ho palesem en els seus tres grans discursos dels Jocs Florals (Mèxic, 1942, París, 1948 i 1959). Reproduïm part del qui pronuncià a París en un moment que s’albira que l’exili serà llarg per la passivitat de les democràcies occidentals davant la dictadura espanyola.