Antoni Rovira i Virgili és el 1915 un reputat periodista i alhora la seva dimensió política, de referent del republicanisme catalanista, té un alt nivell de seguiment i adhessió en els ambients populars i especialment en els àmbits avançats per la seva gran constància en la projecció del seu pensament. Participa en moltes publicacions i a la revista aliadòfila Iberia desenvoluparà una notable acció en pro de la divulgació dels seus ideals. Així «Ideari de la guerra: l’hora dels pobles» és exponent nítid d’quest posicionament pro aliat.

 
Les condicions del treball femení han estat duríssimes a Europa durant la industrialització i fins a la segona meitat del segle XX han tingut un nivell molt alt de discriminació i explotació. Jornades interminables, treballs insalubres, condicions salarials mínimes, impossibilitat de sindicació i de defensa col·lectiva, absència de qualsevol dret laboral en definitiva. Igual que els infants les dones eren orfes, com ho són encara avui a molts països on regna l’explotació més dura i cruel i especialment sobre aquests sectors.

 
Els oficials de la guarnició barcelonina assaltaren La Veu de Catalunya i la impremta Gálvez –on s’imprimia el Cu-cut! L’excusa fou la caricatura de Junceda arran la darrera victòria electoral de la Lliga. Cambó, testimoni de l’atropell, anà a Madrid per protestar. Fou estèril, l’episodi esdevingué excusa per controlar militarment el periodisme catalanista. Es creà Solidaritat Catalana que guanyà les eleccions per majoria absoluta i palesa la voluntat col·lectiva de mantenir la identitat malgrat els obstacles centralistes.

 
Josep Carner té un deliciós poema, que ens serveix d’entradeta ideal, on escriu sobre l’estelada unes frases de rabiosa actualitat si ens fixem en les balconades i finestres del país on flameja com senyal de desig de llibertat:
 
«quatre flames enceses a migdia!

I en el forat que un enemic li fes

miraculosament hi lluiria